Ficha docv

• Desa
• PDF signat electrònicament

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  texto	texto
  Origen de disposició: Vicepresidència Primera i Conselleria de Cultura i Esport
  Grup temàtic: 000

L'article 12 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana assenyala que correspon a la Generalitat vetlar per la protecció i defensa de la identitat i els valors i interessos del poble valencià i el respecte a la diversitat cultural de la Comunitat Valenciana i el seu patrimoni històric.



D'altra banda, la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, estableix en l'article 45 que seran declarats béns immaterials d'interés cultural les activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques que constitueixen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i de les formes de vida tradicionals dels valencians, així com les tradicions en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i especialment les que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.

Pel Decret 30/2017, de 3 de març, del Consell (DOGV 7997, 10.03.2017), es va declarar bé d'interés cultural immaterial la Romeria de les Canyes de Castelló. Vista la conformitat dels interessats en la complementació de l'esmentat decret amb la inclusió en aquest de la processó de les Gaiates i el seu simbolisme com a senyal identitari de la ciutat de Castelló de la Plana.

Considerant el que disposen els articles 27 i 28 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, i de conformitat amb la proposta elevada per la Direcció General de Patrimoni Cultural i els seus serveis tècnics, és procedent complementar amb vista a la seua millora tutelar la declaració del Bé d'Interés Cultural Immaterial de la Romeria de les Canyes de Castelló i, per tant, resolc:



Primer. Objecte

Incoar l'expedient per a complementar la declaració del Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de bé immaterial, la Romeria de les Canyes de Castelló, incorporant la processó de les Gaiates i el seu simbolisme com a senyal identitari de la ciutat de Castelló de la Plana.



Segon. Descripció del bé i valors

De conformitat amb els articles 28 i 45 de la Llei de la Generalitat Valenciana 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, es fan constar en l'annex de la present resolució la descripció del bé i els seus valors.



Tercer. Mesures de protecció i salvaguarda

La protecció de la Romeria de les Canyes de Castelló i la processó de les Gaiates i el seu simbolisme com a senyal identitari de la ciutat de Castelló de la Plana com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents:

a) Realitzar treballs d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar els testimonis disponibles a suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació.

c) Vetlar pel normal desenvolupament i pervivència d'aquesta manifestació cultural, així com tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la seua transmissió a les generacions futures.

Qualsevol canvi que excedisca el desenvolupament normal dels elements que formen aquesta manifestació cultural s'haurà de comunicar a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural per a, si és el cas, la seua autorització administrativa i consegüent modificació de la present declaració.

Les accions de salvaguarda que es projecten hauran de tindre en compte, de manera molt especial, els riscos de desvirtuació que es podrien derivar del turisme massiu, així com la necessitat de valorar i protegir adequadament els oficis tradicionals associats a aquesta manifestació.

La gestió del bé l'exerciran l'Església catòlica, l'Ajuntament de Castelló de la Plana i la Federació Gestora de Gaiates, que seran els que decidisquen sobre aspectes materials i immaterials, així com sobre el desenvolupament de l'esmentada manifestació cultural.



Quart

En compliment del que preceptua l'article 27.3 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, notificar la present resolució als interessats, així com comunicar-la al Registre general de béns d'interés cultural per a la seua anotació preventiva.



Cinqué

Publicar la present resolució amb el seu annex en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado.



València, 22 de novembre de 2023.– El vicepresident primer i conseller de Cultura i Esport: Vicente José Barrera Simó.







ANNEX 1

La Romeria de les Canyes



1. Exposició de motius

La Romeria de les Canyes té tres significats:

1. Romeria penitencial i d'acció de gràcies, amb una celebració anual que rememora un vot conjunt entre el clero i les autoritats civils de Castelló.

2. Commemoració històrica, amb una marxa en romeria fins al lloc on estava ubicada la població de Castelló abans del seu trasllat al pla en 1252.

3. Ritu d'afirmació col·lectiva de la pròpia identitat. La comunitat és la que li confereix el significat: símbol de germanor, d'identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia.



Castelló de la Plana explica la seua identitat com a poble amb aquesta llegenda del trasllat dels antics pobladors des del tossal de la Magdalena fins al pla en una nit desagradable i fosca, en què els fundadors de la ciutat caminaven recolzant-se en canyes verdes, il·luminats amb fanals que obrien el camí, i portant els xiquets subjectes amb una corda per a evitar que caigueren a les negres i fangoses aigües de les marjals. Per tant, fa referència al temps axial constitutiu de la comunitat i representa el seu mite bàsic fundacional, que significa la pertinença a una entitat cívica que, per circumstàncies històriques complexes, ha fet del municipi la seua institució bàsica i la fe religiosa d'aquesta comunitat.



2. Dades sobre el bé objecte de la declaració

2.1. Denominació: la Romeria de les Canyes

2.2. Localitat: Castelló de la Plana

2.3. Data de realització: tercer diumenge de Quaresma amb una periodicitat anual (encara que inicialment es realitzava el tercer dissabte de Quaresma).

2.4. Protagonistes: el clero, l'Ajuntament i el poble, a més de la representació oficial formada per les reines, les madrines i les comissions de gaiates. La romeria està oberta a tots.

2.5. Antecedents històrics

La Romeria de les Canyes té en els seus inicis una vinculació religiosa important, associada al trasllat de la població de Castelló de la Plana des de la muntanya fins al pla, el tercer dissabte (i posteriorment diumenge) de Quaresma des de 1375. La romeria es caracteritza pel desplaçament a un lloc sagrat, de manera individual o col·lectiva, amb l'esperança d'aconseguir un bé. Adquireix una dimensió ritual, ja que té caràcter anual i sobretot implica identitat i pertinença a un lloc determinat, de manera que entre els romers hi ha un sentiment de germanor i lligam identitari, representant d'un símbol immaterial, que es crea en aquests contextos de sociabilitat.

En 1375 es té documentada una processó: «...fon proposat en consell per lo dit síndich que com ell agués de volentat dels jurats donat I kafiç de forment a la karitat de la professó del Castell Vell...».

Es tractaria d'una típica processó penitencial pròpia de la religiositat medieval i directament vinculada a les pestes que sovint assotaven aquestes terres. Diferents historiadors vinculen la romeria actual amb les que van començar a realitzar-se durant el segle XVI, però sense relacionar-la amb el trasllat del castell al pla. Aquestes romeries eren penitencials i durant èpoques de carestia, malalties o sequera es realitzaven a ermites o altres llocs considerats de culte al voltant de la ciutat. En 1503 el Consell decideix set processons per la sequera, una de les quals està dirigida a l'ermitori de Santa Maria Magdalena. Es conserven els albarans de les despeses de les processons realitzades a l'esmentada ermita en 1572, ja que es comença a crear el costum d'acudir-hi a causa de la sequera que assotava la zona. Serà, per tant, al voltant de 1562 i 1570 quan es produeix l'anomenat vot entre el clero i les autoritats, amb l'objectiu de fer una romeria anual a l'ermitori de la Magdalena. En aquests documents s'observa una certa instauració d'una romeria penitencial per a invocar ajuda, tant material com espiritual, a l'ermita de Santa Maria Magdalena al Castell Vell, el tercer dissabte de Quaresma: «...e així mateix fonch proposat per dit jurat que el tercer dissabte de Quaresma acostuma la universitat fer cascun any a la hermita de Santa Magdalena una professó de pregàries de aygua...»



Al llarg de tot el segle XVII es continua fent la processó, i serà a mitjan d'aquest segle quan es beneirà l'ermita de Sant Roc de Canet. Durant el segle XVIII es consolida la romeria com una celebració popular, que recullen Diago en 1613 o Llorens de Clavell en 1730. En aquests documents apareixen temes importants com la reconstrucció de l'ermitori fins a adquirir la forma actual o la primera vegada que sorgeixen les gaiates. Es descriu la romeria, amb la participació del clero, autoritats, gremis i la missa amb almoina als pobres. També resulta curiós que descriga el ritual de la tornada a la basílica del Lledó, l'arribada a la ciutat i la processó nocturna on penitents, dones i xiquetes anaven «...llevando muchas luzes en gayatas de caña».



La romeria s'ha realitzat de manera continuada, encara que amb certes interrupcions degudes a manca de diners, problemes amb l'església, afonaments o guerres. De 1745 a 1749 no hi hagué romeries a l'ermita de la Magdalena, ja que l'ermitori estava en ruïnes i no hi havia diners per a les celebracions. En el 1750 es recupera, però el seu sentit no és el mateix. Ara es realitza la romeria «con el motivo de ser de grazias y en memoria de la translación del pueblo del Heremitorio de la santa al presente sitio...».

Des de Tortosa, en 1774, s'ordena que la tornada es realitze abans de fer-se fosc, però la Confraria de la Sang s'hi oposa perquè les gaiates no lluiran de la mateixa manera. Hi hagué diferents prohibicions durant diversos anys, fins que en 1793 la romeria canvia de dia i serà el diumenge en lloc del dissabte, a més, la tornada es realitza cap a les quatre de la vesprada. Aquestes reformes han perdurat fins hui, però la tornada, que es feia massa prompte, es va anar canviant cap a la nit, perquè les gaiates pogueren lluir la seua esplendor.

En 1852 se celebra el VI centenari de la ciutat de Castelló, de manera que s'introdueix per primera vegada la canya verda, i també quatre persones vestides amb indumentària tradicional a manera d'heralds amb maces, a més d'una modificació en l'itinerari de la processó fins a l'eixida de la ciutat.

Al llarg del segle XX, la romeria es consolida com a manifestació de la identitat de tot un poble. Serà a partir de 1952, amb l'aniversari fundacional de la ciutat, quan es comence a realitzar una verdadera romeria multitudinària, a més d'instaurar per als romers la cinta verda. Posteriorment i arran d'una estranya interpretació del Concili Vaticà II, el clero deixa de participar en la romeria a excepció d'un capellà que porta la relíquia i que presideix la romeria. Deixen de participar-hi els ordres monàstics, xiquets del Col·legi de Sant Vicent Ferrer i de l'antiga Beneficència, i amb aquestes absències es comencen a perdre els càntics i certs rituals. En 1982 es crea la Colla de Cantors, amb el restabliment de certs rituals, i en 1985 es renova la tradició dels Goigs de Santa Maria Magdalena. En 1988 s'escolta el càntic O vere Deus i en 1989 es restaura la tradició de la famosa tornada a peu passant per la basílica del Lledó, que finalitza a la porta lateral de la cocatedral de Santa Maria, des de la qual s'havia partit de matí. Les indumentàries es renoven, l'Ajuntament comença a reaparéixer en la tornada, a la qual se sumen diverses colles de les festes. En 1991 es publica la Consueta o ritual de la romeria, amb la finalitat d'instaurar la Romeria de les Canyes com a tradició, amb el seu protocol definitiu, a més de l'edició de la Missa de la Magdalena en 1994.

2.6. Descripció del bé

La Romeria de les Canyes mostra el seu caràcter civicoreligiós des del primer moment. Romeria penitencial iniciada en 1375 i que amb el temps ha adquirit un caràcter multitudinari, en la qual el poble i les autoritats eclesiàstiques i municipals s'uneixen per a commemorar el trasllat del Castell Vell al pla. En aquesta romeria es produeix una identificació del poble amb els seus orígens.

La festa comença la nit anterior, quan la campana Maria comença a voltejar anunciant la festa grossa de la ciutat, junt amb el tradicional enllumenament o «enfarolà» del campanar, el Fadrí, amb llums i focs artificials.

La romeria es compon de diferents parts:

1. La despertada. Assenyala l'inici del repartiment de les canyes amb les cintes verdes als romers en les dependències del Mercat Central.

2. La missa de romers o missa de les canyes

3. La romeria pròpiament dita amb les seues dues parts:

3.1. L'anada: que inclou l'eixida des de la cocatedral de Santa Maria fins a l'ermitori de la Magdalena, situat al tossal del Castell Vell.



El volteig de la campana Vicent anuncia que el dia de la Magdalena ha arribat. Al voltant de les 07.30 hores s'efectuen els tocs de cor, que convocaven el clero i les autoritats de la ciutat. A més del volteig d'aquesta campana, es fan una despertada i desfilades de bandes de música i colles de dolçainers pels carrers de Castelló. La despertada marcarà l'inici del repartiment de canyes al Mercat Central. També acostumen els romers a portar un mocador lligat al coll.

La Romeria de les Canyes comença a les 08.00 hores amb la missa de romers o missa de les canyes, que oficia el prevere i és en valencià. Acabada la missa, es col·loca el reliquiari sobre l'altar major. Tots els membres del clero que participen en la romeria ixen cap a les 08.30 hores de la sagristia i se situen davant de l'altar major, i és normalment el sagristà de Santa Maria el que porta la creu. A més, un xiquet o escolà, vestit de dominic i amb un barret d'ala ampla, porta un fanal encés a la mà, a qui se l'anomena Rata Grossa. El prevere porta capa pluvial morada com correspon al temps de Quaresma. Abans que s'acabe la missa comença a voltejar la campana Àngel. Les autoritats comencen a situar-se al porxe de l'Ajuntament per a dirigir-se cap al temple.



El protocol és el següent: en primer lloc la policia municipal amb l'uniforme de gala, a continuació la colla de dolçainers i tabaleters, els segueixen els guardes de camp amb el vestit de pana de color verd amb jupetí i jaqueta a més de barret d'ala ampla i escopeta al muscle per a fer les salves tradicionals. A aquests els segueixen els famosos heralds des de 1852; la seua indumentària consisteix en calçó curt, gipó verd, espardenyes d'espart, dalmàtica de color roig i boina. Les maces que porten s'exposen la resta de l'any al Museu Etnològic Municipal, situat a l'ermita de Sant Jaume de Fadrell.

Després d'aquest moment s'incorporen a la romeria les gaiates amb les dames, les madrines i les reines de les festes i els membres de la junta de festes. De manera que, una vegada dins de la cocatedral, es formen dues files en el passadís central del temple, les autoritats ocupen el primer lloc, mentre que l'alcalde i el bisbe de la diòcesi se situen a un costat i a l'altre del portador de la creu. Tanca aquesta comitiva la banda municipal de música amb el Rotllo i canya.

Durant la missa es canten els càntics anomenats Exsurge Domine, antic cant gregorià, comú en les romeries per a implorar protecció al llarg del camí. Una vegada acabat el càntic, comencen les lletanies dels sants i, quan finalitzen, el president de la romeria s'alça i, agafant el reliquiari, inicia la romeria amb la frase Procedamus in pace. En aquest moment els cantors invoquen l'O vere Deus, antic cant gregorià que és interpretat moltes vegades, a través del qual es demana salut, pau i gràcia.

Arriba el moment d'abandonar el temple i organitzar-se en processó. De manera que la romeria s'inicia amb la policia municipal, seguida per la colla de dolçainers i tabaleters, guardes rurals i heralds, i darrere d'ells se situen els cantors, el clero, el president de la romeria i, finalment, el sagristà de Santa Maria amb el xiquet vestit de dominic.

La romeria ix des de la plaça Major per la porta principal i es dirigeix cap al carrer Major. En el moment en què la relíquia ix del temple comencen a sonar les campanes i s'inicia una traca que acaba a dalt del Fadrí després de fer la volta a tota la plaça. Els romers es desplacen pel carrer Major fins a la plaça de Maria Agustina. Al llarg d'aquest recorregut les campanes no deixen de voltejar, a més de sonar traques en tots els carrers que desemboquen al llarg del carrer Major. En el moment que s'arriba a aquesta plaça, el Toll, on antigament estaven les portes de la muralla, els guardes de camp disparen salves que continuaran al llarg de l'avinguda dels Caputxins, per a indicar que ja no poden protegir-nos, ja que després de les muralles la responsabilitat de la romeria va a càrrec dels romers. Quan s'arriba al convent dels carmelites, s'inicia una traca al mateix temps que els macers es retiren i la romeria s'encamina cap al Primer Molí o molí de Paco el Baró, en el camí dels Molins. En aquest molí el sagristà es lleva la capa pluvial i es continua pel camí dels Molins fins a arribar al Caminàs, que ens porta a l'ermita de Sant Roc de Canet, on es reprenen les lletanies als sants i comencen a sonar les traques amb els tirs de la guarda rural. Els cantors entonen després l'O vere Deus, sota la invocació de sant Roc, i una vegada a l'interior s'entonen els càntics Omnes Sancti, Sanctae Dei, intercedite pro nobis. I després que el bisbe resa les pregàries, la relíquia se situa en l'altar.





Mentrestant, els romers esmorzen a Sant Roc, alhora que es volteja la campana. D'aquest esmorzar naix la famosa expressió «figa i doset» que consisteix en una figa albardada amb un glopet de vi o un altre licor. Serà a les 11.00 hores quan els romers, havent descansat i menjat, continuen el seu camí cap a l'ermita de la Magdalena.

Quan la romeria arriba a l'encreuament de la carretera nacional i el Caminàs, es continua fins a l'ermita de la Magdalena vorejant el camí del Seminari Mater Dei. I des del pont de l'autopista, es comencen a cantar novament les lletanies dels sants, alhora que el sagristà es col·loca la capa morada, cantant l'O vere Deus, i continuen així fins a arribar a la porta de l'ermita. Els guardes rurals disparen salves i la traca comença en el moment que la relíquia entra al temple, alhora que comença una mascletada als peus del tossal.

Dins de l'ermita se celebra una missa en valencià després de col·locar la relíquia en un lloc visible, la missa de la Magdalena, cantada per la colla de cantors i que finalitza amb els goigs en llaor de la santa. Després de la celebració eucarística es dina pels voltants del temple, a la falda del xicotet monticle de la Magdalena. I després de dinar, és costum pujar a voltejar la campana de l'ermita de la Magdalena, situada en l'antiga torrassa que s'erigeix a manera de torre de l'ermita. Els romers van accedint a l'ermitori, rodejat de les paradetes del porrat, on també es venen els famosos rotllos, fets amb aigua, farina, oli, rent i llavoretes. També destaquen els rotllos oficials repartits per l'Ajuntament, l'origen dels quals es troba en el repartiment de pa als pobres. Després es fa una visita a la famosa pedra de la Sang dels Moros: és el moment d'iniciar la tornada. A manera de curiositat, els membres de la colla El Pixaví han instaurat la tradició anomenada «a la una a l'era», on es ballen balls tradicionals.



Cal mencionar que hui en dia, en la Consueta o ritual de la romeria, publicada per primera vegada en 1991, està determinat el protocol de la Romeria de les Canyes.

3.2. La tornada: retorn dels romers a la ciutat, i fi de la romeria en les mateixes portes on comença, a la cocatedral de Santa Maria. Aquest retorn de la romeria és més intimista i conserva més pur l'esperit de processó. Consta de tres moments especials: la baixada dels romers de la Magdalena a la basílica del Lledó, l'eixida del Lledó cap al Forn del Pla i, finalment, la desfilada de la processó que recorrerà els principals carrers de la ciutat.

La tornada no sempre es va realitzar, ja que és la part més dèbil de la romeria a causa del caire intimista i religiós que envolta aquesta baixada al pla, entre altres diverses causes. Ja en 1881 s'intentaria canviar el dia de la romeria per a poder acudir a la correguda de bous. En 1941, finalment, es perd el costum de la baixada a peu pel Caminàs a la basílica del Lledó per a anar a la plaça de bous. Serà en 1989 quan es tornarà a recuperar la tornada a peu seguint l'antic camí fins a arribar al Lledó, que suposa la revitalització de la baixada a peu o en carros guarnits i la recuperació de les tradicions.

Cap a les 15.00 hores comencen a preparar-se per a emprendre la tornada. Primerament, se situen la junta de festes, la colla dels cantors i les autoritats oficials davant de la roca coneguda com de la Sang dels Moros, on es realitza un acte molt íntim en record d'aquells que hi van morir, anomenat homenatge a la Sang dels Moros. Aquesta cerimònia es realitza des de l'any 1990, amb discursos, interpretació de la Marxa de la ciutat i ofrena simbòlica. En acabant, a les 16.00 hores es dona l'inici oficial de la tornada, comencen novament els càntics, i el capellà es posa de nou la capa pluvial, agafa la relíquia de la Magdalena i, eixint a l'exterior de l'ermita, es reuneix a la placeta amb tots els que faran la tornada. En aquest lloc formaran un semicercle mirant cap a Castelló, i en aquest instant es canta el respons o absolta en memòria dels difunts que van participar en la fundació de Castelló, que és un dels moments més emotius de la romeria. Després dels tirs efectuats pels guardes rurals acompanyats d'una gran traca, comença el descens de la romeria. Davall del tossal de l'ermita esperen les colles i carros guarnits per a l'ocasió, que s'uniran a ells i reprendran el camí vell del Caminàs.



Quan divisen al lluny la cúpula de la basílica del Lledó s'entona la Salve Regina. Cap a les 17.00 hores arriba la romeria als voltants de l'ermita de Sant Roc de Canet, on els esperen els membres de la colla El Pixaví, que havien partit abans de l'ermitori per a eixir a rebre la romeria. No pararan de tocar la campana de l'espadanya. El cap de la colla serà l'encarregat de portar la creu alçada i l'estendard de la colla que, en eixir de l'ermita, s'aturarà en l'encreuament de la séquia major amb el Caminàs per a esperar la trobada de les dues comitives. En aquest punt, quan passe la creu de la romeria per davant de Sant Roc de Canet, les dues creus faran una reverència i, acostant-les, els portadors diran la Misericòrdia. Tot seguit, començaran els cants de les lletanies dels sants. Una vegada dins de l'ermita, s'entonarà novament l'O vere Deus invocant sant Roc. La relíquia de la Magdalena es col·locarà a l'altar. A continuació es farà un descans, mentre la colla El Pixaví repartirà entre els assistents pastes i dolços. A continuació s'iniciaran unes danses improvisades. A les 17.30 hores els cantors entonaran els Goigs en llaors de sant Roc de Canet o de les Fontanelles. Després d'aquests cants, s'organitzarà novament la romeria i la junta de festes repartirà a tots els que participen en la tornada un rotllo de pa junt amb la cinta amb els colors de la senyera, en record del trasllat de la ciutat al pla.



La romeria formada novament es dirigirà al monestir carmelita de Sant Josep, sense deixar de cantar les lletanies dels sants, i en aquest moment comencen a voltejar les campanes de l'esmentat monestir. Les monges només obriran aquest dia les portes, ja que és un convent de clausura, per a poder venerar la relíquia de santa Maria Magdalena. Al mateix temps, les cavalleries i els carros guarnits aniran passant, fent la seua entrada a la ciutat. La romeria, després de fer aquesta parada, es dirigirà a la basílica del Lledó, on començarà el volteig de les campanes, acompanyades del llançament de pirotècnia, que anuncien l'arribada dels romers a l'esmentada església, cap a les 18.00 hores. Eixirà en aquest moment una processó des de la basílica, organitzada per la Reial Confraria del Lledó, cap a la creu de pedra o «peiró», que es troba erigida a l'esplanada davant del temple i vora el Caminàs, on esperaran la romeria. El prior venerarà la relíquia i ambdues comitives es dirigiran cap a l'interior de la basílica. De nou s'entonaran càntics i es depositarà la relíquia sobre l'altar major cantant els Goigs en lloança de la Mare de Déu del Lledó i la Salve. A les 19.00 hores, després dels tocs de campanes i els càntics, ixen del temple, la junta de festes repartirà entre els romers dolços i orxata, mentre que els escolans rebran un gran rotllo que es penjaran al coll durant la processó posterior que es farà per la ciutat. Els preveres, en acabar la cerimònia, despediran els romers. En aquest punt començarà la segona part de la romeria.



Els romers, junt amb les colles festeres, portant gaiates manuals i individuals, dites antigament «llums», i la comitiva oficial partiran cap al lloc on s'alçava l'ermita de Sant Roc del pla. En aquest lloc es detindrà, per a esperar l'avís de l'eixida de la processó de benvinguda, que eixirà des de l'església de la Sang. El toc de vespres des de la cocatedral serà el senyal per a convocar l'apostolat i la Confraria de la Puríssima Sang a la capella del Toll. En aquest lloc es reuniran per a encaminar-se tots junts cap al portal de Sant Roc del pla, on els esperen la comitiva que va partir del Lledó. La processó que partirà de l'església de la Sang la componen: el Col·legi Apostòlic, la Confraria de Pau i Caritat, la Confraria de Santa Maria Magdalena, la Confraria del Crist de Medinaceli i la Confraria de la Puríssima Sang. A aquestes confraries els acompanyaran tres xics joves vestits de pasqüers que portaran un ciri. Aquesta processó es troba presidida per una imatge de Crist crucificat que només desfila en aquesta ocasió durant l'any. Després de la disparada d'una gran traca, ambdues processons començaran a caminar: els romers discorreran cap al carrer de Sant Roc, mentre que els que ixen de l'església de la Sang van cap al carrer Sanahuja. On conflueixen els dos carrers, el Forn del pla, es produirà la trobada entre les dues processons i té lloc un emotiu i simbòlic acte de veneració de la creu, popularment dit «les tres caigudes» o «les reverències», en què tres xiquetes i un xiquet, que representen la Mare de Déu, Maria Magdalena, Maria Cleofàs i sant Joan Evangelista, adoren, reverenciant i agenollant-se tres vegades, el Crist de la Sang portat pels clavaris. En finalitzar l'acte de les tres caigudes, començarà la processó nocturna pels principals carrers de la ciutat. Aquesta processó es compon de dos grups: els romers que han arribat de la tornada i la processó de penitents i de les gaiates per la ciutat. En primer lloc, desfilaran els que han tornat de la Magdalena (comitiva religiosa i cívica), que finalitzarà el seu recorregut a la cocatedral de Santa Maria, acompanyada per la banda municipal, per les colles i per les gaiates, que es trobaran adornades com es feia antigament, amb llums d'oli o de cera. Mentre voltegen totes les campanes del Fadrí, la comitiva municipal amb els guardes rurals i els macers inicien el camí de tornada a l'Ajuntament, i els romers cap a l'església de Santa Maria. Una vegada dins de l'església, els participants de la romeria començaran a entonar el Gloria Patri davant de l'altar major, donant les gràcies a la santíssima Trinitat per haver complit amb la processó. Amb aquest acte es donarà per finalitzada la romeria, que va començar a les 06.30 hores amb el toc d'alba.



La segona part de la processó anomenada de penitents es col·locarà a escassos metres de l'anterior i està formada per les confraries, les gaiates i els quatre carros triomfals sobre escenes de la vida de santa Maria Magdalena. S'aniran alternant aquests carros amb les antigues gaiates manuals. La processó de penitents, després de recórrer els carrers principals de la ciutat, finalitzarà a la capella de la Confraria de la Puríssima Sang. Més tard, començarà la desfilada de gaiates, en què aquests monuments recorren els carrers de la ciutat fins a l'avinguda del Rei En Jaume, per a ser traslladades l'endemà al passeig de Ribalta.



3. Definició de l'àmbit espacial i temporal

3.1. Àmbit espacial:

Itinerari d'anada: plaça Major, plaça de l'Herba, carrer de Colom, carrer Major, plaça de Maria Agustina (el Toll), avinguda dels Caputxins, camí dels Molins, camí de la Travessa (Sangarró d'en Riera), el Caminàs, carretera nacional N-340, carretera del Desert de les Palmes.

Itinerari de tornada: camí de l'Algepsar, camí que voreja l'autopista A-7, camí de Boira, el Caminàs fins a la basílica del Lledó, camí del Lledó (fins als bous), camí de la Plana, camí de Sant Roc, Forn del pla, carrer de Sant Fèlix, plaça Clavé, carrer d'Enmig, Porta del Sol, carrer de Gasset, plaça de la Pau, carrer Major, carrer d'Arxipreste Balaguer, plaça Major.

3.2. Àmbit temporal: tercer diumenge de Quaresma amb una periodicitat anual.





ANNEX 2

La processó de les gaiates i el seu simbolisme com a senyal identitari de la ciutat de Castelló de la Plana



1. Exposició de motius: l'obra monumental de la gaiata és un monument artístic i efímer que és la senya identitària de les festes de la Magdalena de la ciutat de Castelló. Reconegut i confirmat com a símbol d'aquest esdeveniment tradicional, representa la commemoració dels orígens de la ciutat, així com l'emblema principal del trasllat de la vila des del Castell Vell al pla. Es tracta d'una obra d'art efímera i, com a tal, és una expressió estètica de durada temporal.



Les gaiates són expressió viva i popular de la ciutat de Castelló. Són el símbol diferenciador i per antonomàsia de la festa castellonera. Són una harmonia de llum, color, art, història, cultura i tradicions. Però també festa popular, participativa, convivència veïnal i, per tant, música, pólvora, indumentària i literatura. És l'element aglutinador que identifica la festa de la Magdalena de Castelló i que vertebra el conjunt de la ciutat, com a patrimoni comú i propi.

Dins de les conclusions del IV Congrés Magdalener, celebrat en 2017, es determinava que «la gaiata era el símbol de la tradició i de la història de la ciutat, de l'amor pels nostres ancestres, d'identitat col·lectiva de poble de Castelló i de la seua voluntat de projecció cap al món. És l'element diferenciador de la cultura popular castellonera que, cada any, es recrea i es comparteix, des de finals del segle XIX fins a l'actualitat, mitjançant les gaiates monumentals. La gaiata monumental és una lliure interpretació d'aquell gaiato il·luminat que va ser en l'origen la gaiata i en la qual són indispensables el gaiato, la llum i l'escut de la ciutat de Castelló. Històricament, la gaiata monumental està destinada a desfilar en la processó d'entrada de la Tornada de la Romeria de les Canyes a la ciutat i aspira a ser una obra d'art efímera.» Però la iconografia de la gaiata no se circumscriu exclusivament a la gaiata monumental: és molt més. Són les gaiates infantils, les gaiates de mà, les gaiates que il·luminen els balcons, les maquetes que dissenyen els xiquets...,. En definitiva, qualsevol conjunció de gaiato i llum, a la ciutat de Castelló, és sinònim de gaiata i, per tant, el seu símbol més representatiu, referent i diferenciador –exclusiu– d'aquesta ciutat.

Les festes de la Magdalena tenen com a principal símbol la gaiata, com a monument representatiu d'unes festes fundacionals, populars i obertes a tothom, castellonencs i castellonenques i visitants, que converteixen la ciutat en una gran reunió de festers durant els nou dies del desenvolupament de la seua setmana gran. Ja des de la refundació de les festes, fa setanta-cinc anys. Certament, la societat castellonenca actual, és una societat oberta, moderna, igualitària, plenament integrada en els principis que des de la nostra constitució integren una societat paritària. Dins de l'estructura de la festa i de les comissions gaiateres, hui en dia podem veure que el paper de la dona té un doble vessant. D'una banda, trobem un paper actiu, com a gestora de la mateixa festa, i de l'altra, un paper més representatiu, quant a símbol del llegat i tradició de Castelló.



2. Descripció: tot apunta que, en els seus inicis, la gaiata, aquestes llums i gaiatos, tenien un caràcter religiós, eren individuals i de complexió lleugera, d'acord amb la referència trobada respecte dels seus portadors (xiquets i xiquetes). Amb el temps, abandona aquest caràcter religiós i assumeix el lideratge de la festa castellonera. La seua volumetria i el seu estilisme es fa més complex i apareixen les primeres gaites portades per diverses persones (dues, quatre o sis) en andes i amb el tradicional vestit de saragüells, indumentària masculina pròpia dels qui porten la gaiata que, hui en dia, es complementa amb el de llauradora per a la dona.

Comencen a participar els gremis de la ciutat que, juntament amb institucions i l'Ajuntament, són els qui promouen la construcció de les diferents gaiates, en les quals s'involucren, en el seu disseny i construcció, prestigiosos artistes castellonencs, com el pintor Vicente Castell (gaiata dissenyada el 1914 per a l'Ajuntament). Unes gaiates que acompanyaven a l'entrada de la Romeria de les Canyes a la ciutat, en la tornada. A mitjan segle XX, amb la nova estructura festiva, es promou la idea de la gaiata monumental, com a eix vertebrador de la festa en cadascun dels dotze sectors en els quals queda dividida la ciutat. Es publiquen les Normas generales para proyectar y ejecutar las gayatas en los sectores de la ciudad y celebrar sus fiestas particulares, en les quals es marquen les directrius que en faran una festa única: «de ninguna manera, ni en el presente año ni en los venideros, se desvirtuará el carácter simbólico de nuestras gaiatas, quemándolas». Una asseveració que ens diferenciava de qualsevol manifestació festiva germana i que donava peu a la definició sobradament coneguda per tot castelloner o castellonera de la gaiata: «Un esclat de llum, sense foc ni fum». Quasi huit dècades després, l'evolució de la gaiata quant a les seues formes, les seues línies, els materials... ha anat evolucionant a mesura que la tecnologia ha continuat avançant, però segueix fidel a la seua essència primigènia, com queda patent en l'exposició que es troba en les bases del concurs de gaiates que, anualment, convoca el Patronat Municipal de Festes: »... l'única limitació artística que pot imposar-se (en la creació d'una gaiata) és aquella derivada que la gaiata siga una lliure interpretació d'aquell gaiato il·luminat que va ser el seu origen».

2.1. Comunitats o persones relacionades amb l'element: principalment les associacions culturals denominades «gaiates» (19 en la ciutat de Castelló), que són les que es responsabilitzen de la construcció, promoció i exhibició del monument gaiater. La Federació Gestora de Gaiates, organització que representa tots els col·lectius gaiaters.



Com que la gaiata és un símbol molt interioritzat en la ciutadania castellonera, es podria dir que tota la població pot estar relacionada mitjançant la construcció de les seues maquetes, gaiates de balcó o gaiates de mà. O per la seua pertinença com a associat o associada a les diferents comissions de sector –associacions culturals denominades «gaiata»– els quals, amb un nombre de dènou, són les que més directament estan compromeses amb la salvaguarda de la gaiata monumental i la gaiata infantil. En el món escolar municipal, i a iniciativa de l'Associació Cultural Gaiata 15 Sequiol, es promou una activitat extraescolar, entre tots els centres de Primària i Secundària de la ciutat, per al disseny i construcció de maquetes de gaiata, amb el qual es persegueix inculcar aquest valor de la tradició castellonera entre els més joves. Des de 2016, l'Associació Cultural d'Artistes Gaiaters de Castelló aporta el seu enginy per a facilitar coneixements pràctics perquè qualsevol persona puga construir la seua pròpia gaiata de balcó o de mà.



2.2. Marc espacial

Localització: com ja s'ha dit, la gaiata és el símbol per antonomàsia de la ciutat de Castelló i les seues festes fundacionals. Per tant, la seua localització és per tota la ciutat, ja que la seua simbologia és present en infinitat d'esdeveniments i activitats que es desenvolupen. Així, de manera succinta i no exclusiva, detallarem algunes localitzacions en funció de la classe de representació del símbol de la gaiata al qual ens referim:

2.2.1. Maquetes escolars de gaiata: la seua localització principal són els diferents centres educatius de Primària i Secundària del municipi de Castelló. Tant en construccions col·lectives del mateix centre com en els diferents treballs que realitzen els alumnes i les alumnes. Amb posterioritat, aquests últims, ocupen el seu lloc als domicilis particulars dels i les escolars.

2.2.2. Gaiates de balcó: la seua localització són els domicilis particulars dels castellonencs que, aportant el seu bon fer i el seu mestratge constructiu, adornen els seus balcons amb gaiatos il·luminats amb un sense fi de formes. Dins d'aquest apartat podem considerar aquelles gaiates que adornen innombrables aparadors dels comerços de la ciutat, anunciant a veïns i veïnes i forans que »... ja el dia és arribat, de la nostra Magdalena»; que la festa està ja al carrer i la llum de la gaiata la il·lumina.

2.2.3. Gaiates de mà – individuals: poden ser personals o representants de col·lectius festers i socials. La seua localització principal és en la desfilada de la tornada (el retorn a la ciutat de la Romeria de les Canyes). Amb posterioritat, serà el símbol que donarà llum festiva als locals festers dels diferents col·lectius o als domicilis particulars.



2.2.4. Gaiata monumental (dins d'aquest apartat haurem de considerar la mateixa gaiata monumental, però també les gaiates infantils): dins del marc temporal d'actuació podem diferenciar diverses localitzacions.



– Desfilada de gaiates. Conservant el seu antic costum, il·luminant l'entrada a la ciutat de la Romeria de les Canyes, com una desfilada adjunta a la tornada, però completament diferenciat, desfilen, la nit de cada tercer diumenge de Quaresma, totes les gaiates monumentals, i les infantils, en un circuit que, partint del Forn del pla, discorre pels carrers de Sant Roc, de Sanahuja, plaça de María Agustina, Major, plaça de la Pau, de Gasset, Porta del Sol, de Zorrilla i avinguda del Rei. En aquesta desfilada, a les dènou gaiates monumentals i infantils, cal afegir la gaiata d'Adsuara que la Fundació Caixa Castelló conserva i prepara per a unir-se en aquest festeig, obrint la desfilada.

– Encesa de les gaiates. Espectacle que combina la llum de totes les gaiates alhora, amb la música i els espectacles pirotècnics, seguint un entramat escènic que dona continuïtat a l'espectacle. La seua ubicació és l'avinguda del Rei i es desenvolupa concretament el dilluns de festes



– Sectors de la Ciutat. Cadascuna de les gaiates monumentals, i les infantils, que representen cada comissió de sector, reprenen, a primera hora del dimarts de la setmana festera, la seua posició estratègica dins del sector de la ciutat en l'àmbit d'actuació que correspon a cada comissió. Així queden definits dènou punts estratègics de la ciutat, on les gaiates (major i infantil) concentren la seua llum de festa. A saber:



– Gaiata 1 Brancal de la Ciutat: plaça del Botànic Calduch

– Gaiata 2 Fadrell: plaça de Fadrell

– Gaiata 3 Porta del Sol: plaça de Porta del Sol

– Gaiata 4 l'Armelar: carrer de Pelai

– Gaiata 5 Hort dels Corders: plaça Hort dels Corders

– Gaiata 6 Farola-Ravalet: plaça de la Independència

– Gaiata 7 Cor de la Ciutat: plaça Cardona Vives

– Gaiata 8 Portal de l'Om: plaça Jutge Borrull

– Gaiata 9 l'Espartera: avinguda de la Mar

– Gaiata 10 El Toll: plaça de Maria Agustina

– Gaiata 11 Forn del Pla: carrer de Sant Roc

– Gaiata 12 El Grau: plaça de la Mare de Déu del Carme

– Gaiata 13 Sensal: plaça de Miguel Bellido

– Gaiata 14 Castàlia: plaça de Germans Vilafaña

– Gaiata 15 Sequiol: carrer d'Herrero

– Gaiata 16 Rafalafena: parc de Fernando Herrero Tejedor

– Gaiata 17 Tir de Colom: plaça del Pintor Porcar

– Gaiata 18 Crémor: plaça d'Espanya

– Gaiata 19 la Cultural: carrer de Ribelles Comín

En aquest apartat hem d'afegir les dues gaiates de la ciutat, que queden emplaçades a la plaça de la Pescateria, al costat de l'Ajuntament de la ciutat. És l'antic escorxador el lloc on es troba el magatzem municipal de gaiates. Des d'allà surten les gaiates per a arribar al Forn del pla, lloc des d'on parteix la desfilada dels monuments que discorre pels carrers de Sant Roc, Sanahuja, plaça María Agustina, Major, plaça de la Pau, Gasset, Porta del Sol, Zorrilla i avinguda del Rei. Després de l'encesa de les gaiates, tornaran a la seua posició dins del sector de la ciutat que correspon.

2.3. Marc temporal. Calendari i periodicitat: encara que la gaiata és un element que requereix treball durant tot l'any, sobretot les monumentals, podem delimitar un espai temporal on la seua presència i importància és màxima: al voltant de la celebració de la setmana de festes fundacionals de la ciutat. Si tenim en compte que no existeix una data fixa en el calendari, però que el dia gran de la Romeria de les Canyes se celebra el tercer diumenge de Quaresma, podem delimitar un espai temporal entre la setmana anterior i posterior d'aquesta data, sent de periodicitat anual.

Cada tercer diumenge de Quaresma, hi ha una nova edició de les festes fundacionals de Castelló i noves gaiates desfilaran per la vila. El tercer diumenge de Quaresma, a la nit, és la data de gala per a les gaiates monumentals, ja que desfilen recorrent els principals carrers de la ciutat. Uns dies abans, als magatzems de gaiates de l'antic escorxador, l'activitat de les comissions de sector és frenètica, ja que estan ultimant els detalls per a tindre a punt els monuments i fent-ne el tret d'eixida amb l'anomenat bateig de la gaiata.

2.4. Descripció. Orígens documentats i evolució històrica: l'origen de les gaiates està unit al de la Romeria de les Canyes, ja que és en la Tornada d'aquesta peregrinació on es menciona per primera vegada el naixement del monument gaiater. L'evocació de la llum, plàstica i singular, en què el fet que es vol destacar és l'estètica del contrast de la lluminària en mig de la foscor de la nit, és senyal d'identitat de la nostra celebració des de temps immemorials. Encara que el segle XVIII, segle de la Il·lustració i de les llums, és fonamental en el desenvolupament de la gaiata i el seu simbolisme i estètica, la processó amb llums ja se celebrava des de temps més remots. La romeria a la Magdalena, com a peregrinació penitencial per a pregar contra la pesta, les sequeres, les guerres i la fam, ja està documentada en 1375 per primera vegada, segons el cronista de Castelló, Regest, el qual documenta la celebració d'una processó d'entrada a la vila amb ciris i gaiates manuals.



Però és en el segle XVIII quan s'uneix el sentit penitencial destacat en les èpoques anteriors i el fet de ser la romeria consciència històrica del passat dels castellonencs. A partir d'aquest moment, comença un nou període en la celebració i adquireix protagonisme el monument de la gaiata. Aleshores, amb un fort creixement demogràfic i econòmic de la vila, ja es reconeixen les gaiates i s'anomena la processó de Tornada de la romeria com a la processó de les llums.

En l'antiga processó de les llums de l'època medieval, desfilaven les gaiates representatives dels diferents focus urbans denominats Taxida, Almalafa, Villamarch i Fadrell. I aparegué, en el primer terç del segle XV, una altra gaiata amb caràcter presidencial molt major en dimensions que les altres quatre, la gaiata del Micalet de València, en representació de la capital del Regne. A poc a poc, aquestes xicotetes gaiates de mà que, any rere any, portaven els romers que commemoraven aquesta fita, van desenvolupar-se fins al monument actual en el període barroc tardà. En aquesta època, conservant els símbols propis, com la culminació en forma de gaiato i les llums i el color, es munten damunt de carros i es converteixen en autèntiques lluminàries.

En el segle XIX ja es coneixia aquesta processó com a «la fiesta de la gaiata», i els cronistes de l'època arreplegaven com es trobaven plens de gent els carres Enmig i Major al pas de la desfilada, mentre centenars de xiquetes i dones vestides de penitents i magdalenes i amb un ciri a la mà recorrien els carrers entre les gaiates monumentals, amb profusió de gots i llums de colors, que, com descriu Balbas, es tractaven de «hermosas pirámides con gran número de luces». En 1854, l'Ajuntament de Castelló va decidir construir 14 noves gaiates perquè agradaven molt a la ciutadania. Aquestes havien evolucionat des de les primeres gaiates de mà portades per un sol home, i de les quals penjaven cintes blanques on anaven lligades xiquetes menudes que eren conegudes com a les «xiquetes del meneo». També es van construir altres gaiates més grans portades per homes i després vindrien les grans gaiates monumentals, arrossegades per carros i bèsties, i que presentaven grans dosis de simbolisme. En 1865 es va establir un acord municipal per a construir-les amb vidres de colors i usar ciris verds que se situarien estratègicament al camí pel qual havia de passar la romeria.



Amb tot això, definir què és una gaiata és una tasca àrdua i complicada. Si ens atenim a la tradició, són la recreació d'aquells gaiatos amb fanals que van usar els nostres avantpassats en la seua atzarosa baixada al pla, una nit tancada de 1252, sortejant aiguamolls. Conten els vells, i els pares així ho transmeten als fills, que amb l'autorització del rei van emprendre la marxa una nit tempestuosa. Baixaven amb fanals dotats de pobres caps de ciri i candeles que a penes il·luminaven la sendera. Es recolzaven en canyes que els servien al mateix temps de gaiato i guia, perquè les utilitzaven per a tantejar la terra i evitar els fangars. Els xiquets anaven lligats els uns als altres, amb una corda, als seus pares, perquè no s'extraviaren. Una bonica llegenda, sens dubte, però si ens atenim al rigor històric, trobem referències sobre aquelles llums que acompanyaven la Tornada de la processó penitencial en documentació datada en el segle XVIII.

Així doncs, tenim constància fefaent de gaiata des de mitjan segle XVIII, i el vocable gaiata, de ben segur, fa referència al bordó pelegrí ple de ciris que degueren portar, a manera d'individuals lluminàries, les magdalenes penitents de les processons descrites en els punts anteriors. D'acord amb les persones que portaven aquestes primeres gaiates –xiquets i xiquetes–, hagueren de ser de poca envergadura i menor pes, sent, a més a més, individuals; això és: portades per una sola persona.



A mitjan segle XIX, la gaiata es va individualitzar de la canya: aquesta última és assumida com a bordó pelegrí de la romeria i la gaiata, de manera que va perdre ja el seu primitiu significat religiós i va passar a convertir-se en el símbol històric i festiu per antonomàsia de la nostra ciutat. En les celebracions de 1852, realitzades amb motiu del VI centenari de la fundació de la ciutat, tenim la primera constatació de la vinculació de les festes de la Magdalena amb el caràcter fundacional d'aquestes. L'Ajuntament oficialitza aquesta celebració i, en la lectura del programa de festejos editat, en el punt dotzé de l'organització de la desfilada, trobem: «12º. Los niños que llevan gaiatas iluminadas». De nou, una referència a la gaiata, la qual ens il·lustra de la poca envergadura d'aquestes pel fet de ser portades per xiquets.

El tipus de gaiata piramidal degué aparéixer en 1863, afirmació basada en el que es disposa en el programa, editat per l'Ajuntament, sobre els actes a celebrar la festivitat de santa Maria Magdalena. De la seua lectura, deduïm que han desaparegut els xiquets i xiquetes com a portadors de les gaiates i que aquestes, ja de major envergadura i en nombre de sis, processionen intercalades entre els carros triomfals. De variades formes: «con luces de colores toda de cristal», de faroles de variado colorido», «de variados adornos», bonita gaiata de cristal con luces de colores» o «cristal con muchísimas luces» són les diferents descripcions que trobem en la citada publicació referides a les sis gaiates.

L'èxit collit per aquestes gaiates fa que, dos anys després, l'Ajuntament projecte la construcció de catorze noves gaiates, amb major ornamentació i disseny artístic. L'inicial caràcter religiós de la gaiata queda constatat amb el fet que, per a aquest projecte, l'Ajuntament comptava «con la anuencia del señor arcipreste». Així queda constància d'aquestes en el programa: «catorce hermosas gaiatas, unas de cristal on luces de colores, otras de cirios verdes y las últimas de mayores dimensiones y con brillantes adornos, que se situarán en los puntos correspondientes para mayor lucimiento de la procesión». Segons indica Carlos González Espresati, en la seua Mitología de las Gayata (1952), «Aquesta es la primera noticia documentada de la intervención municipal en las Gayatas, que anteriormente parece fueron iniciativa de la Cofradía del Santo Sepulcro». En aquesta mateixa obra trobem una descripció molt definitòria de les Gaiates de l'època: «A la entrada espera, formada en perfecto orden, la procesión de las gayatas, constituida por dos secciones: la delantera es la parte profana de la procesión, y se compone de una serie de pirámides de lamparillas, dispuestas en torno a un mástil de mayor o menor altura, rematado en gancho de báculo, que se denominan gayatas; entre sus grupos se intercalan, en el desarrollo de la procesión, cuatro carromatos ornamentados y alumbrados con antorchas, en cuyas plataformas se reproducen plásticamente, con figuras vivas ataviadas a estilo de su época, cuatro escenas evangélicas de la vida de Santa María Magdalena... Las gayatas que desde el último siglo llegaron al nuestro, eran individuales esto es que las transportaba un solo hombre, alzándolas a brazo, y de la gayata pendían blancas cintas, cuyos extremos recogían niñas -casi parvulillas– vestidas de blanco, con huecas y rizadas faldillas que revuelan al exagerar sus contorneos mientras andan, por lo que vulgarmente se las denomina chiquetes del meneo».

En 1913, l'Ajuntament encarrega al pintor Vicente Castell Doménech la realització d'una gaiata monumental que el represente en la processó de la Tornada, i que siga transportable. Aquest mateix any també va construir una gaiata per al Regimiento Tetuán. Ambdues van desfilar en 1914. La premsa de l'època recollia l'efemèride indicant que les gaiates velles van precedir les noves: dos de l'Ajuntament, una del Círculo Mercantil i les dues noves de Castell. Aquestes noves gaiates trenquen amb l'estètica coneguda fins a la data. Res a veure amb les estructures piramidals o en forma de fanal, muntats sobre un plançó. En Cuadros de costums castellonenchs (en serio y en broma), escrit per Enrich Ribés, en 1916, trobem una descripció de la «nova gaiata», plena d'ironia, però que ens il·lustra sobre la mena de gaiates que desfilaven: «Unes Gayates les porten verticalment, en una barra de fusta que servís de sopórt; y les atres van sobre dos o cuatre barres horiçontáls, que -a'stíl de peanya-, les porten apoyades als múscles, dos, cuatrem huit o dotce hòmes, segóns la grandaria y pés d'aquélles. Hasta fá pócs anys, aquests artefactes, donaben llástima y risa, perque a lo miserable de la factura o má d'òbra, 's tená que anyadir la falta de tòt sentiment artistíc. Pero en l'actualitát, que unes s'han renovat y àtres s'han fet nòves completament, ya dona gust el mirarles, principalment les del Ajuntamént, Eixércit, Circul Mercantil, Cámara Agrícola, y sobre tòtes la monumental del Gremi de Sant isidro, que vá expléndidament illuminá prer flúit eléctric, produít per les piles o bateries que están colocaes en el fóns de la gayata y que alimentes infinitats de perilles blanques, de cristál esmerilát y filaments metálics» (il·lustrant aquest article trobem sengles magnífics dibuixos del que s'indicava). No sols es tracta d'un canvi d'estètica i estilisme important, sinó que a més trobem el primer canvi evolutiu respecte a la il·luminació d'aquestes.



En 1929 es van designar dotze alcaldes de barri buscant donar major brillantor a la Festa de la Magdalena del pròxim any, i va contribuir cada barri amb una gaiata. Una idea que no va quallar del tot, encara que va establir un precedent en el que més tard conformaria els sectors gaiaters.

Després del parèntesi causat per la contesa bèl·lica, en 1940, l'alcalde Vicente Traver realitza gestions amb gremis, institucions i corporacions perquè es reposen o es construïsquen noves gaiates. El diari Mediterráneo publicava les gaiates per a la processó d'aquell any; són les que denominem gaiates gremials i que van continuar participant en la processó unes quantes dècades més.

En 1944, es va determinar establir les festes de la Magdalena com a les majors de la ciutat i, a aquest efecte, es va crear la Junta Central de Festejos. Reprenent la idea de 1929 de dividir la ciutat en dotze sectors gaiaters, es pretenia dinamitzar el símbol de la gaiata construint-ne una cadascun d'aquests amb l'aportació econòmica del veïnat. La gaiata hauria de ser l'element festiu emblemàtic en cada sector, encunyant la idea de gaiates monumentals a diferència de les anteriors individuals. Se senten les primeres bases del que ha de ser la gaiata monumental. Així, el diari Mediterráneo de 12 de desembre d'aquell any, publicava les Normas generales para proyectar y ejecutar las Gayatas en los sectores de la ciudad y celebrar sus fiestas particulares. Cinc normes que transcrivim a continuació per ser el pilar bàsic de l'inici de la idea de gaiata monumental:

«1ª– Las gayatas serán armazones de líneas de luces, que tendrán la figura que les dé la fantasía del artista, sin sujeción a límite de altura ni de anchura. Por fidelidad a su carácter típico, y a la evocación de las luces, fanales o antorchas que simbolizan, debe evitarse en lo posible emplear partes macizas y cuerpos de construcción opacos. Sin embargo, son admisibles elementos decorativos que avaloren el conjunto ornamental y puedan iluminarse por transparencia o reciban la luz brillante de otras partes de la gayata.

2ª– Queda al arbitrio de la Comisión hacer figurar sus gayatas en el desfile procesional, si sus dimensiones lo permiten o, en caso contrario, concurrir con un modelo reducido de la misma o con una parte de ella que ingeniosamente se hubiere previsto en el proyecto para aquest objeto, haciéndola desmontable, bien fuese en el remate superior o en la parte central del conjunto artístico. En aquest caso, debe presentarse con el proyecto, el dibujo de la parte desglosada para el indicado destino.

3ª– La Comisión queda obligada a la presentación, en la Secretaría de aquest Ayuntamiento, Sección de Fiestas, del proyecto o proyectos de sus gayatas, para su previa aprobación o reparos por la Comisión Central. El plazo para la presentación de aquests proyectos terminará el día 30 del actual mes de diciembre. Los dibujos de los proyectos estarán ejecutados con la suficiente claridad para poderlos enjuiciar debidamente. No se autorizará la colocación de ninguna gayata cuyo proyecto no haya obtenido la autorización correspondiente, ni se consentirán modificaciones inadmisibles a los proyectos aprobados.

4ª– Cada sector elegirá una señorita que será la «Madrina de la gayata», y como tal figurará en la corte de honor entre las damas de la Reina de las fiestas que presidirá el certamen literario. Como pajes de aquest cortejo figurarán dos «Xiquetes del meneo» con su traje típico procesional, acompañando a cada Madrina, la que vestirá el traje típico de labradora de Castellón de la Plana.

5ª– Cada gayata, una vez plantada, recibirá un nombre adecuado a la misma. Aquest nombre se elegirá por la Comisión del sector entre todos nombres que le propongan por escrito en una papeleta los vecinos, celebrando un concurso rápido. El nombre o título elegido, pintado en una artística cartela, se colgará de la gayata por mano de la Madrina en la fiesta que puede denominarse «Titulación de la gayata» y al autor del nombre elegido se le podrá conceder algún premio que acuerde la Comisión, consistente en el clásico «rollo» o cosa parecida. Los restantes festejos populares del sector (danzas, serenatas, tracas, etc) los determinará a su arbitrio y conveniencia la correspondiente Comisión del sector.»

Quedaven perfilades, doncs, les primeres línies mestres de la gaiata monumental com a eix central de la festa en el barri, dinamitzadora, propulsora i aglutinadora de la noves festes de la Magdalena, com a símbol diferencial i únic d'aquesta ciutat, generador «d'orgull de genealogia... per que la Gaiata siga, el nostre millor pregó», com resen els versos de l'Artola. Únicament quedava per asseverar una de les condicions bàsiques de la gaiata monumental. Segurament, per la influència de les festes josefines, es va entendre que aquelles primeres gaiates monumentals acabarien sent consumides per les flames i així es recollia en els programes de festes d'algunes comissions de sector: «A les 24, es cremarà la Gaiata, donant amb això fi a les Festes».

En un article del diari Mediterráneo, Carlos G. Espresati, que portava per títol «La última Gayata», feia la següent reflexió final: «Medite quien tenga la tea en la mano, antes de aplicarla, si al quemar una gayata no va a destruir con la emoción evocadora de nuestras más santas tradiciones ciudadanas, la posibilidad de que renazca de sus cenizas en lo sucesivo, y sea la gayata quemada, para siempre, la última gayata». I la proposta no va caure en sac foradat, perquè, en reunió comuna entre l'acabada de crear Junta Central de Festejos i els dotze presidents de les comissions gaiateres, celebrada el 10 de març de 1945, van prendre una importantíssima decisió que va ser decisiva per a entendre la gaiata. Així va quedar reflectit en el diari Mediterráneo aquest acord: «Las Gayatas no se quemarán La Junta Central de Fiestas de la Magdalena nos remite la siguiente nota: ‘Ante los rumores que han circulado sobre el carácter de nuestras fiestas y la posibilidad de que terminaran siendo quemadas las gayatas, ayer por la tarde se reunió aquesta Junta Central con los Presidentes de las doce comisiones de sector, acordándose por aclamación que de ninguna forma, en el presente año ni en los venideros, se desvirtúe el carácter del símbolo de nuestra fiesta quemando las gayatas'. Con gusto recogemos algo que viene a disipar recelos y dudas y a poner en su punto la peculiaridad de nuestras fiestas y de nuestras gayatas. Ya buscaremos destino y remate a las gayatas pero quemarlas, desde luego, no.»

Moltes eren les veus favorables a aquesta disposició. Apuntava l'escultor Tomás Colón que no havien de cremar-se, però sí que destruir-se, i que en quedara únicament la premiada. Augurava l'esdevenidor de la gaiata com una harmonia de llum, color i alegria. Jaime Nos endevinava la Gaiata estilitzada, perdent robustesa i convertint-se en una cosa esvelta, quallada d'adorns lluminosos, però sense figures i escenes, ni aqueixes parts que tiren en les Falles; per tant, no havien de cremar-se. Ja vaticinava que «el papel principal de la Gayata ha de confiarse a la luz y el color». Conjunyint totes dues premisses: importància de la llum i no han de cremar-se, Antonio Pascual Felip, membre de la Junta Central de Festejos encunyaria la frase que ha passat a la història: «És un esclat de llum, sense foc ni fum».

En aquella Magdalena de 1945 van conviure en la desfilada, per primera vegada, les gaiates individuals amb les monumentals dels sectors; s'anà abandonant el costum de portar les gaiates sobre barres al muscle i es van començar a utilitzar carros tirats per individus abillats amb saragüells i mocador. Aquelles primeres gaiates monumentals van seguir l'estètica tradicional del bàcul amb el fanalet il·luminador que, en aquell temps, estaven alimentats per bateries de cotxes, fet que limitava en gran manera la lluminositat d'aquestes i que va ser un dels problemes al qual es buscaria solució, uns anys després. Així doncs, la tercera incògnita de l'equació gaiata quedava resolta: al fet que no havien de cremar-se i que el paper de la llum seria fonamental, s'unia la forma identitària del gaiato, com a element clau definitori del nostre símbol diferencial.

Amb la finalitat de potenciar la figura de la gaiata monumental, en aquell primer any ja, es convocà un concurs per a triar la millor entre totes –un concurs que ha perdurat fins als nostres dies. En aquell any de 1945 es va premiar amb la distinció de millor gaiata monumental la presentada pel sector número 11, seguida per la dels sectors 9 i 7. Des de l'Ajuntament, volent marcar un camí de qualitat en l'execució dels projectes i de prestigi cap al monument, encarrega el disseny de la primera Gaiata de la Ciutat al llorejat escultor Tomás Colón. Aquesta va desfilar per primera vegada en la Magdalena de 1947, causant gran admiració. El seu fanal central, de base quadrada, conformat per coloristes vidrieres amb el detall central de l'escut de la ciutat; enfilat en un espectacular joc d'artístics braços, de talla, suportant espectaculars piques amb gots de color, va sorprendre el nombrós públic que va acudir a contemplar la seua desfilada.

L'increment del nombre de monuments –dotze dels sectors més la Gaiata de la Ciutat– així com el seu major port, va suposar, en 1948, que la desfilada de les gaiates s'independitzara del festeig penitencial, conformant una comitiva independent, encara que no deslligada. 1949 és un any on les gaiates monumentals fan un salt qualitatiu espectacular quant a sistemes luminotècnics es refereix: un nou sistema d'alimentació elèctrica permetrà subministrar-los energia, de manera contínua, durant la desfilada, deixant arrere les molestes, pesades i limitades bateries. En aquest mateix any trobem una referència al primer espectacle de Magdalena Vítol, en el qual s'intenten conjunyir totes les gaiates monumentals dels sectors a la plaça Major, amb la finalitat de donar un tancament espectacular a aquesta edició festiva. No es va obtindre la resposta esperada, però segur que és un referent per a l'espectacle de l'encesa de les gaiates que va aparéixer diverses dècades més tard.



A poc a poc, la gaiata impregna tots i cadascun dels actes importants de les nostres festes fundacionals fins al punt de convertir-se en l'element principal de l'escenografia de la imposició de bandes a la reina, en 1950; on la gaiata de la Ciutat de Colón presidia l'escenari del Principal, il·luminant, als seus peus, la recentment coronada reina de les festes. El juny de 1951, la Junta Central de Festejos de la Magdalena publicava les bases per a la construcció de la Gaiata de la Ciutat que desfilaria en la Magdalena de 1952; edició en la qual es commemorava el VII centenari de la fundació de la ciutat. En la lectura d'aquestes bases en la qual es dona el màxim protagonisme a la llum trobem una referència a un element que, no per no ser present fins hui en les infinites gaiates, tant individuals com monumentals construïdes fins a la data, no es tenia constància escrita de la seua simbiosi amb el símbol de la gaiata: «El tema a desarrollar será de libre elección del artista, siendo únicamente imprescindible que la Gayata termine a modo de báculo y que en alguna parte principal de la misma figure el escudo de la Ciudad». Doncs sí, ja tenim definida la trinitat que definirà, perfectament, el nostre símbol diferenciador: gaiato, escut de la ciutat i llum, tots aquests units sota l'axioma «no es cremaran». Conceptualment, això és gaiata, això és l'element que diferencia la nostra ciutat de la resta de tradicions veïnes. I és única.



1958 serà l'any que la nova gaiata de la Ciutat, obra de nou de Vicente Bernat, il·luminarà la plaça Major, enfront de l'Ajuntament. En 1962, la importància que havia tingut, tenia i havia de continuar tenint la llum de les gaiates en l'esdevenidor de la festa va fer que s'encunyara una nova llegenda que quedaria enquadrada dins del cartell anunciador: «Festes de la Llum».

La gaiata com a símbol exclusiu de la nostra festa comença a ser palesa, demostrant la força que pot aportar a la visibilitat de la ciutat. Que servisquen aquests paràgrafs publicats en el diari Mediterraneo de l'1 de març de 1962 com a mostra del que s'ha dit: «Las gayatas monumentales, aún con todos sus defectos y con todos los errores que en su realización práctica puedan haberse acumulado, no se puede negar que ha contribuido a movilizar a la población entera en el esfuerzo festivo. Y, por otra parte, a dar a Castellón en toda su densidad urbana, un aspecto de ciudad enteramente en fiestas y además en una fiesta específica de la luz. Lo que se ha conseguido a lo largo de los años, no es poco. La Gayata, de un lado, se identifica con un sector de la ciudad y aparece en la calle para dar luz de tradición a la vez que brillo y esplendor a Castellón durante los días de fiestas. De otro lado se incorpora el desfile del retorno de la Romería, convirtiéndolo en un alarde luminoso que solo Castellón sabe presentar con todo el significado de un rito tradicional.»



A les albors de la recentment creada marca de Festes de la Llum, l'enginyer català Carlos Biugas assumia el repte de dissenyar una nova Gaiata de la Ciutat. Set metres d'alçària amb més de trenta jocs de llums, en què es donava color a unes artístiques vidrieres quallades de temes festius i castelloners, componien aquella enlluernadora gaiata que obria nous camins en la innovació luminotècnica. Però no va estar sola, perquè la comissió del sector de Porta del Sol, també va apostar per «el mag de la llum» per al disseny de la seua gaiata. Molt més modesta, amb els seus poc més de quatre metres, però impressionant. Conformava una font lluminosa, semblant a una palmera, de nets braços replets de punts de llum i amb múltiples canvis de llum. Era la Magdalena de 1966. La consolidació de les comissions infantils, dins de les diferents comissions de sector fa que en 1971, juntament amb les seues gaiates monumentals, desfilen també les gaiates infantils, a semblança de les «majors», amb unes dimensions menors, però amb la seua idiosincràsia pròpia.

A principi de 1979, es convoca el I Congrés Magdalener. Una trobada, organitzada per la Junta Central i l'Ateneu de Castelló, en la qual es pretén reflexionar sobre qualsevol aspecte de la nostra festa. En van sorgir una sèrie de recomanacions a manera de conclusió de les diferents sessions de treball. Com no podia ser d'una altra manera, la gaiata va ser un tema tractat i sobre el qual es van extraure diferents iniciatives: «Es feia necessari secundar i dignificar la Gaiata monumental, per a això es veia necessari el patrocini de les institucions. D'altra banda, i no excloent, es veia necessari fomentar la construcció de les Gaiates individuals o de mà». I així, seguint aquestes recomanacions, la Magdalena de 1980 va comptar amb la presència, en la desfilada processional, d'una vintena de gaiates individuals, que retirarien les anteriors (alguna del segle passat), construïdes segons esbossos de diferents artistes castellonencs i amb un estil més modern.

1982 és un any important en la reafirmació de la gaiata com a símbol per excel·lència de la nostra ciutat. D'una banda, es convoca un nou concurs per al disseny i construcció d'una Gaiata de la Ciutat, el guanyador de la qual va ser Miguel Collado Bertolín, amb la seua proposta sota el lema «Castelló». Una obra cilíndrica que reprenia, de nou, conceptes més tradicionals, amb profusió de gotets i, en la seua base, un espectacular escut de la ciutat –una gaiata que va desfilar, per primera vegada, en 1983. D'altra banda s'iniciava l'ampliació dels sectors gaiaters. En aquest primer any, en tres, però en anys posteriors es continuaria ampliant fins a un màxim de dènou sectors. Això implicava, per tant, que les gaiates monumentals (i les infantils) incrementaven el seu nombre en set, cosa que dona compte de la importància de la gaiata dins de la societat castellonenca. I amb aquesta ampliació s'obrien nous temps, perquè la incorporació de la dona en els òrgans de direcció de les comissions era ja tot un fet.

Fins aquesta data, encara que la imaginació de l'artista era la que conformava el disseny de la gaiata monumental, sí que podem assegurar un estil més barroc, versallesc; amb materials nobles, basats en les llums d'aranyes palatines, amb escuts profusament adornats en talla de fusta, amb grans fanals amb vidrieres amb diferents motius festius i amb serpentejants braços recorrent els seus laterals. Amb l'arribada dels huitanta i les possibilitats que confereixen les noves llums de neó, els metacrilats de color o translúcids, aluminis, acers inoxidables..., comencen a proliferar dissenys molt més abstractes, trencadors i innovadors, molt més eclèctics, fins al punt d'alçar-se amb el primer premi del concurs una gaiata d'aquest estil, en l'edició de 1990. Són anys de discussió per l'estilisme que ha de reprendre la gaiata. D'estil clàssic, modern o mescla dels dos (espectaculars formes i dissenys que permeten els nous materials, complementats amb treballs barrocs de vidrieres i talla), la veritat és que la gaiata ha continuat evolucionant cap al seu objectiu de ser la imatge de la festa castellonera, exportant llum i tradició, d'una forma singular.



A l'inici de 1986 es convoca el II Congrés Magdalener, amb la finalitat de debatre sobre el passat, present i futur de la festa. De nou, entre les seues conclusions, la d'enaltir la gaiata com a símbol de la festa, complementant la construcció de gaiates monumentals amb les individuals o de mà.

Amb l'arribada dels noranta i les noves tecnologies, apareixen nous conceptes de gaiata interioritzats en altres espectacles. Així, en els actes d'imposició de bandes a les reines, la versatilitat del làser i les projeccions d'alta resolució, converteixen l'escenari de la Pèrgola en un vertader «esclat de llum, sense foc ni fum», integrant la iconografia de la gaiata en la mateixa escenografia de l'acte. O en l'esdeveniment que es va batejar com a «festa de la llum espectacular», que amb la més alta tecnologia de l'època, convertia les nobles façanes dels edificis de la plaça Major en perfectes al·legories de gegantines gaiates, integrant la llum i la imatge, el so i la pirotècnia.

En la Magdalena de 1991 naixerà un nou acte que serà el referent de les gaiates monumentals, a partir d'ara. Sota la denominació inicial d'«homenatge popular a la gaiata» –més endavant evolucionarà a l'encesa de les gaiates– pretén reunir totes les gaiates monumentals i infantils de la ciutat, en un mateix espai escènic, amb una doble finalitat. D'una banda, que tota la ciutadania puga admirar aquestes obres d'art, totes juntes, i expressar la seua devoció per elles. D'una altra banda, –potser el més important– a través de la conjunció de la música, la poesia i la pirotècnia, conjuminar l'espectacularitat de totes les gaiates i, conjugant amb totes aquestes, amb les seues llums, amb els seus efectes lumínics, i recolzats sobre una estructura de gran grandària –uns 20 metres d'altura– crear una gaiata utòpica, fruit de la unió de totes aquestes. Una cerca de nous camins estètics i artístics, salvaguardant el sentit tradicional que suposa la gaiata com a referent de la llum de Castelló. L'acolliment de la ciutadania va ser espectacular, i és, ara com ara, un dels actes més esperat dins del programa festiu magdalener.

Des de 1994, els gestors de la festa, van prendre la decisió, amb la finalitat de donar major realç al monument guanyador del concurs, que aquest seria designat Gaiata de la Ciutat en la següent edició. Així la gaiata guanyadora en la Magdalena de 1993, obra de l'artista Rafael Tecles, es convertia en la Gaiata de la Ciutat de 1994. Una encertada decisió que perdura fins als nostres dies.

En l'arrancada del nou segle, trobem dues fites ressenyables quant al símbol de la gaiata es refereix. D'una banda, en 2004, a iniciativa de l'Associació Cultural Gaiata 15 Sequiol, es desenvolupa un concurs de maquetes de gaiata entre tots els escolars de Primària i Secundària de la ciutat. Es pretén portar a tots els centres educatius de la ciutat la idea de Gaiata, com es construeixen..., en definitiva, acostar aquest símbol als més xicotets, perquè aprenguen a voler-lo des de la mateixa construcció dels seus dissenys. A més, la maqueta que se selecciona com a guanyadora es reprodueix a escala d'un metre, de manera que es conforma una interessant col·lecció de peces que s'utilitzen en exposicions i esdeveniments de promoció. Una iniciativa que en 2023 complirà la seua vintena edició, amb un enorme èxit de participació, i que ja és un referent en els programes extraescolars que els centres educatius programen en el seu primer trimestre. D'altra banda, i amb l'aparició de les noves tecnologies luminotècniques, en 2010 es pren una important decisió en nom de la sostenibilitat del planeta, amb la reducció de la petjada de carboni que produeix el subministrament elèctric per a les gaiates. La tecnologia LED permet un sense fi de possibilitats quant a nivells cromàtics i d'espectaculars canvis, però amb la desena part de consums energètics. Es manté l'essència de la gaiata: la llum, però molt més ecològic i sostenible.

En el IV Congrés Magdalener, afavorit per l'Ajuntament de Castelló, es conclou que: «La Gaiata és símbol de la tradició i de la història de la ciutat, d'amor pels nostres ancestres, d'identitat col·lectiva del poble de Castelló i de la seua voluntat de projecció al món. La Gaiata és un element diferenciador de la cultura popular castellonenca que, cada any, es recrea i es comparteix, des de finals del segle XIX fins a l'actualitat, mitjançant les Gaiates monumentals. La Gaiata Monumental és una lliure interpretació d'aquell gaiato il·luminat que va ser a l'origen la Gaiata i en el qual són indispensables el gaiato, la llum i l'escut de la ciutat de Castelló. Històricament, la Gaiata monumental està destinada a desfilar en la processó d'entrada de la Tornà de la Romeria de les Canyes a la ciutat i aspira a ser una obra d'art efímera.»

En 2021, a proposta de la Federació Gestora de Gaiates, es rellança un concurs de gaiates de mà, obert a tota la ciutadania castellonera.



La gaiata és el símbol que dona singularitat a les nostres festes. És únic i, per tant, dona valor i diferenciació a les nostres festes enfront de qualsevol altra festivitat. Parlar de gaiata és parlar de la nostra festa, de les nostres tradicions. En definitiva, de la nostra ciutat. És, per tant, una tradició i un element festiu que integra el patrimoni cultural de la nostra ciutat, representat, en l'actualitat, en gaiates de mà, individuals, infantils i, fonamentalment, en les monumentals. O, simplement, amb la conjunció del gaiato i el fanal que puga adornar un balcó, un aparador... I aquesta tradició es transmet de generació en generació, quedant manifesta anualment en la setmana gran magdalenera, que genera sentiment d'identitat d'un poble.

2.4.1. Patrimoni relacionat: a continuació detallem, succintament, elements i esdeveniments intrínsecament associats a la gaiata:



Gaiates de mà de diferents anys. L'Ajuntament de Castelló disposa de diverses gaiates de mà (individuals) conservades en el Museu de l'Ermita de Fadrell i en l'Etnològic. D'igual manera, diferents col·lectius festers i culturals o fins i tot particulars, disposen de les seues respectives gaiates de mà, en les seues respectives seus socials o domicilis.

Gaiata d'Adsuara de 1952. La Fundació Caixa Castelló guarda la gaiata dissenyada per Juan Bautista Adsuara, de 1952, realitzada per a la llavors Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, realitzada amb motiu de les festes del seté centenari de la ciutat.

Els quatre braços inferiors de la gaiata 15 Sequiol de 2009: de fusta tallada i policromada, amb les figures dels personatges mitològics Rei Barbut, Tombatossals, Arrancapins i Bufanúvols, i amb fanals de cristall decorats en vidriera, donats per aquesta associació a l'Ajuntament de la ciutat per al futur Museu de la Gaiata. Maquetes de gaiates monumentals guanyadores. El Patronat de Festes disposa, des de 1994, de maquetes de les diferents gaiates que es van quedar amb el primer premi i que, en l'edició següent, van obtindre la designació de Gaiata de la Ciutat. Maquetes guanyadores del concurs escolar. L'Associació Cultural Gaiata 15 Sequiol disposa, des de 2004, de maquetes que reprodueixen la maqueta guanyadora del concurs escolar de maquetes. Diverses peces (escuts de la ciutat, gaiatos, talles de fusta, vidrieres..., però també material tècnic com canvis elèctrics i electrònics, manetes de connexió del sistema de subministrament que va funcionar des de 1949 fins a 1991...) que han pertangut a diferents gaiates, monumentals i infantils, que són guardades per les associacions culturals Gaiata que les van construir.



Les xiquetes del «meneo». Xiquetes vestides de blanc, amb malles i falda de tul, que belluguen el cos en caminar amb els braços en gerres, i que van lligades a la gaiata per llargues cintes blanques. Representen la llegenda del descens de l'ermita, en el qual els xiquets i xiquetes menuts anaven lligats als gaiatos il·luminats dels pares.

Els quatre carros triomfals. Com hem vist, les primeres gaiates individuals del segle XX desfilaven entre uns carros triomfals amb diverses estampes de Maria Magdalena. Hui dia, aquests carros continuen processionant, però, donada l'actual organització de la desfilada de les gaiates, van incorporats en la Tornada. Aquests quatre carros representen les següents estampes: la Magdalena profana, la conversió de Magdalena a casa de Simó, el munt Calvari amb les tres Maries i sant Joan i la Magdalena penedida.

Les tres caigudes. En el moment de la trobada de les dues comitives (la que espera els romers al Forn del Pla i la mateixa tornada), té lloc l'acte de les tres caigudes, acte de veneració de la creu protagonitzat per tres xiquetes que encarnen les figures de les tres Maries (Maria, la mare de Jesús, Maria, la de Cleofàs i Maria Magdalena) i un xiquet que representa la figura de sant Joan. Per indicació de l'antigament anomenat Agüelo Reverències, les tres Maries i Sant Joan inclinen tres vegades el cap i efectuen tres genuflexions davant de la imatge del Crucificat, una bella talla de l'escultor castellonenc Juan Bautista Adsuara. Finalitzat l'acte, s'inicia la processó nocturna pels carrers de la ciutat. És, per tant, el preludi inicial que donarà pas a la desfilada dels quatre carros triomfals i, posteriorment, a la desfilada de les gaiates.

2.4.2. Personatges: indumentària, practiques i funcions. Les dènou associacions culturals gaiata de la ciutat. Castelló està dividit en dènou sectors i, en cadascun d'aquests, desenvolupa les seues funcions una associació cultural denominada «gaiata» i definida amb un dígit (de l'1 al 19) i una denominació característica del seu emplaçament. Un dels objectius bàsics de cadascuna d'aquestes associacions és el foment, desenvolupament i construcció de les gaiates monumentals, infantils i de mà, que, cada any, participen en els actes de la desfilada de les gaiates i l'encesa de les gaiates, i que presideix l'activitat festiva de cada sector, durant totes les festes de la Magdalena.

En aquest sentit, reconéixer el paper fonamental de la Federació Gestora de Gaiates, com a ens que aglutina a les dènou comissions de sector. A diferència del que ocorre amb altres festes germanes, la construcció de les gaiates, hui dia, no les realitzen professionals, sinó que són els mateixos associats els qui ho realitzen seguint les directrius d'un artista gaiater, el qual fa el disseny i imagina com i amb què es construirà el monument. Una tasca que es desenvolupa al llarg de tot un any perquè, finalitzades les festes i realitzat el procés de desmuntatge de les gaiates d'aqueixa edició, es comença amb els primers esbossos del que seran les pròximes gaiates.

Com hem vist en els punts anteriors, la gaiata monumental, i per similitud, la infantil, són batejades amb un nom o lema per les madrines (d'ací, la seua denominació) de les comissions. Un acte que es realitza dies abans que les gaiates isquen dels seus magatzems, on han sigut construïdes, per a desfilar pels carrers de la ciutat a la recerca del seu emplaçament central, dins del seu sector. Quant a la indumentària, podem diferenciar: d'una banda, les persones portadores de les gaiates, que utilitzen roba de llaurador/saragüells i llauradora. Mentre que la comitiva que acompanya les gaiates visten els vestits festius de castellonera i castelloner (setí)

Artistes gaiaters. L'artista gaiater és la persona que concep, en la seua imaginació, el que serà la nova gaiata. Fa els seus primers esbossos i determina quins materials utilitzar, formes a realitzar... en definitiva és qui crea la gaiata. Com hem vist en la història descrita en punts anteriors, la implicació de prestigiosos artistes en el disseny i construcció de gaiates ha sigut constant.

Altres entitats festives o ciutadans anònims que construeixen les seues gaiates de mà, per a participar en la Tornada o en els diferents concurs que es programen. En la seua participació en els actes, la indumentària del portador o portadora és de llaurador/saragüells o llauradora. Dins d'aquest grup podem incloure tots els escolars dels centres de Primària i Secundària de la ciutat que participen en el Concurs Escolar de Maquetes de Gaiata, que organitza l'Associació Cultural Gaiata 15 Sequiol.

2.4.3. Elements i processos. Evolució i seqüència temporal. A continuació exposem una seqüència temporal dels processos amb els quals es construeix una gaiata monumental i que ens poden servir de guia per a qualsevol manifestació gaiatera. Perquè una gaiata es considere com a tal, tres són els elements fonamentals que han de jugar un paper importantíssim en el seu disseny: el gaiato, la llum i l'escut de la ciutat. Els dos primers, òbviament, per la seua significació amb la tradició fundacional de la ciutat. El tercer, com a element diferenciador que li confereix l'entitat pròpia de Castelló.

Com hem dit, hi ha completa llibertat a l'hora de dissenyar una gaiata, però s'han de considerar certes proporcions amb fins estètics i de proporcionalitat. Així, buscant una major esveltesa i estilitzar les seues formes, s'ha de considerar que, en proporció, l'amplada total del disseny ha de ser la meitat que la seua altura. Una altra peculiaritat que cal tindre molt en compte és la característica de monument movible, en tot o en part, però ha de ser capaç de poder desfilar. Per a això es fa necessari disposar d'un carro sobre el qual construir la nostra gaiata. La base d'aquest és, generalment, de forma quadrada donada la facilitat que suposa a l'hora de dissenyar el cos de l'obra, ja que es disposa tant dels plans perpendiculars a les cares com els disposats en les seues diagonals. Per això, insistim, no és obligatori. Rectangular, circular, hexagonal…, qualsevol forma que l'artista gaiater estime oportuna és acceptable, havent de tindre una alçària no superior a un sisé del total. Però aquesta necessitat de desfilar marca les úniques limitacions a l'hora de dissenyar la nostra gaiata. El tot o la part que ha de desfilar no pot excedir els sis metres d'alçària, mesurats des del terra, ni s'aconsella que excedisca els tres metres d'ample.



Per últim, però no per això menys important, és conferir al nostre disseny de la necessària estabilitat. Cal tindre molt present a l'hora de projectar l'envergadura del nostre disseny que aquest siga estable, tant en la seua posició de repòs com en la seua condició d'itinerant. Amb tot, podem definir una sèrie de passos que cal seguir per a realitzar un complet disseny de la nostra gaiata, que, a continuació passem a descriure succintament. No s'ha d'entendre aquest procés com a rigorós i essencial per a poder dissenyar el nostre monument –ja hem dit que l'artista gaiater tindrà total llibertat en el seu disseny–, sinó que és una seqüència lògica d'accions que pot ajudar a realitzar, amb èxit, la nostra gaiata.



a) Esbós: és la fase creativa de l'artista. Sense cotes que limiten la imaginació artística, es plasmen sobre el paper les línies generals del monument, tant en el seu alçat com en la seua planta. Es treballa més en el conjunt que en la particularitat de cada un dels elements que la conformen. Aquesta fase finalitza amb la selecció del lema: expressió que concentra l'essència de la nostra obra.

b) Disseny: aquesta etapa és molt més tècnica, ja que es tracta d'analitzar tots i cadascun dels elements que componen la nostra obra. S'analitzen les seues dimensions, com i amb quins materials s'han de fer, quins elements luminotècnics són els més adequats i, sobretot, com s'interrelacionen amb les altres parts. Així es dissenya l'estructura de la gaiata: el seu esquelet. Sobre aquest es dissenya com s'aniran acoblant la resta d'elements decoratius i d'il·luminació o de quina manera quedaran units entre si. També en aquesta fase es determinen colors, tècniques de decoració i aquells elements artístics que, per la seua rellevància, ressaltaran sobre el conjunt.

c) Maqueta: en aquesta fase es construeix –o es modela de manera digital– una maqueta, a escala, de la nostra gaiata. Partint dels dissenys de l'etapa anterior i utilitzant materials, fàcilment manejables i de característiques estètiques similars als seleccionats per a cada element de la nostra obra, s'inicia la construcció de la maqueta. Aquesta fase té molta importància, ja que serveix per a analitzar totes i cadascuna de les solucions adoptades en la fase anterior, podent introduir modificacions al disseny que faciliten, milloren o solucionen problemes no previstos. És la primera visió en tres dimensions del nostre disseny, de manera que també poden observar-se i rectificar-se plantejaments no considerats en la nostra percepció plana, de dues dimensions.



d) Construcció: amb anterioritat a l'inici d'aquesta fase, es realitza un ajust del disseny amb la informació obtinguda en la construcció i posterior anàlisi de la maqueta. En aquest punt queda definit el pressupost total de la nostra gaiata. En aquest moment s'inicia una carrera contra rellotge per a poder finalitzar el treball en la data prevista. Seguint el disseny previst i amb l'experiència obtinguda en la construcció de la maqueta, la coordinació dels diferents equips de treball és fonamental per a aconseguir l'objectiu, ja que el més mínim retard en un d'aquests pot suposar la paralització de la resta, amb el consegüent perill de no arribar a la data prevista. En primer lloc es construeix l'estructura metàl·lica que servirà de suport a la resta d'elements. Amb els primers mesuraments reals de l'estructura s'inicia el treball dels elements decoratius. Tall i talla de fusta, tall de vidres, dissenys de dibuixos, policromats, polits… Totes i cadascuna d'aquestes peces es van ajustant i unint a l'estructura per anar donant forma al conjunt. Paral·lelament es va muntant la instal·lació elèctrica, tant general com en tots i cadascun dels elements que conformaran la il·luminació de la gaiata. A poc a poc van ocupant el seu lloc tots i cadascun dels elements, degudament acabats.



e) Bateig: encara que no és una etapa en el disseny i construcció d'una gaiata, sí que ho és dins del sentiment dels «festers», ja que suposa la culminació d'un gran projecte amb una infinitat d'esforços, moltes hores de treball i, sobretot, moltíssima il·lusió a mantindre viva l'essència de les nostres festes. Com si es tractara de l'avarada d'un vaixell, les madrines (d'ací, el seu nom) bategen amb cava la seua gaiata. El que en el seu dia va començar sent un dibuix sobre un paper és ja gaiata. Podem dir que els processos d'esbós, disseny i maqueta es desenvolupen a partir del mes de maig –abril es deixa per al desmuntatge de les gaiates de l'edició anterior–, havent d'estar conclòs a primers de setembre. Al setembre s'inicia el procés de construcció que durarà fins a final de febrer, principi de març (dependrà de la data de les festes d'aqueixa edició, que depén de la Quaresma). La setmana prèvia a l'inici de festes sol estar dedicada al cinqué procés: el bateig de la gaiata amb el seu lema.

3. Percepció i implicació de la població i grau d'obertura al públic: com hem vist ja, la implicació de la població, de manera directa, a través de les associacions i col·lectius que fomenten i construeixen els diferents tipus de gaiata, és evident, però, la participació, de manera indirecta, de la població en general és màxima. Això queda referenciat en tant l'acte de la Desfilada de les Gaiates, com en la de l'encesa de les gaiates, que són dels més multitudinaris del programa festiu, ja que congreguen públic de totes les edats i, fins i tot, gent d'altres municipis que s'acosten a contemplar les gaiates. Cadascuna de les gaiates situades en el seu sector és un reclam per al públic, que les pot visitar, de manera lliure, tant en la seua imatge diürna com nocturna, amb l'afegit dels efectes luminotècnics. Això genera moviment de ciutadania entre els diferents barris de la ciutat, però també de forasters vinguts d'altres municipis únicament moguts per veure les gaiates, sobretot aquelles guanyadores dels primers premis i que tenen difusió en els mitjans audiovisuals, tant locals com autonòmics o generals. A més a més, la gaiata monumental, pel fet de ser el referent del barri genera un sentiment d'orgull «patri», que fa participar el veïnat dels assoliments collits pels seus monuments, que són referència en els mitjans de comunicació i posen en el centre de la notícia el barri i les seues gents.



4. Salvaguarda: com hem vist fins ara, el símbol de la gaiata és l'element diferenciador de la festa castellonera i té un arrelament molt interioritzat entre els col·lectius culturals i festers de la ciutat, però també en la població en general, com ho mostra l'alta participació d'escolars en la fabricació de maquetes. Però no és menys cert que, ara per ara, únicament les dènou associacions culturals de la ciutat, promocionen i confeccionen les gaiates monumentals i infantils. I això requereix suport. No sols econòmic, sinó de promoció, tant interna com cap a l'exterior. Per això entenem tots els actors implicats en major o menor grau, i que s'adhereixen a aquesta iniciativa, que salvaguardar el símbol de la gaiata de Castelló, amb el seu màxim referent que és la gaiata monumental, dins de l'ordenament que ofereix l'actual Llei de patrimoni cultural valencià, com a bé immaterial d'interés cultural, és conforme, procedent i necessari per a poder donar continuïtat a aquest bé i perpetuar la construcció de la gaiata monumental, com a màxim referent d'aquest símbol per antonomàsia de la ciutat de Castelló. En aquest sentit es proposen algunes accions encaminades a salvaguardar tant els béns materials implicats com aquells esdeveniments o tradicions inherents a aquest.



Suport institucional encaminat, almenys, a preservar la construcció de les dènou gaiates monumentals que es realitzen actualment. Quant no, fomentar l'increment d'aquest nombre amb la participació d'altres entitats o organismes. La implicació del teixit empresarial en aquesta faceta ha de ser vital, tant en el suport econòmic com també en el tecnològic. En aquest sentit la Universitat Jaume I ha de jugar un paper important quant a noves tecnologies, nous materials, tècniques de disseny...

Buscar i catalogar tots els béns materials existents referits a la gaiata. Actualment trobem gaiates individuals -que s'haurien de datar, catalogar i restaurar–, peces de gaiates singulars, maquetes de gaiates de primers premis... en diferents espais i sense un aprofitament lògic i visible. En aquest sentit, pren cos una vella aspiració dels festers que és el Museu de la Gaiata. Un espai que servisca per a concentrar i preservar els objectes, poder ser visitat d'una forma raonada i explicativa, però també que puga servir com a centre d'investigació de la història de la gaiata. Per a això, ha de ser un objectiu d'aquesta acció recuperar tota la documentació existent en els arxius de les anteriors Junta Central de Festejos i Junta de Festes, quant a gaiates (esbossos, concurs, convocatòries, construcció de gaiates de la ciutat...), digitalitzant-la de manera que puga ser consultada fàcilment. Dins d'aquest apartat, la conservació de les maquetes de gaiates guanyadores des de 1994 que pel seu «oblit» presenten algunes deficiències. I, per què no, amb la documentació que es puga obtindre d'arxius, construir reproduccions de gaiates guanyadores d'anys anteriors. Ací ha de jugar un paper determinant tant la Federació Gestora de Gaiates com l'Associació d'Artistes Gaiaters.



Demanar a les institucions públiques major suport i projecció de la gaiata com a símbol inequívocament genuí de la nostra ciutat, tant cap al públic interior com, sobretot, cap al públic exterior. Les xarxes socials, els circuits turístics, els punts d'entrada de turistes a la ciutat..., han de comptar amb informació detallada de què és una gaiata, quan poder-les viure.