Ficha docv

• Desa
• PDF signat electrònicament

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  texto	texto
  Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Cultura
  Descriptors:
  	Temàtics: protecció del patrimoni, bé cultural , monografies
  	Descriptors toponímics: l'Alcora

Preàmbul



L'article 49.1.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic arqueològic i científic, sense perjudici del que disposa el número 28 de l'apartat 1 de l'article 149 de la Constitució Espanyola.

L'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià disposa que la declaració d'un bé d'Interés cultural es farà mitjançant decret del Consell, a proposta de la conselleria competent en matèria de cultura. Tot això sense perjudici de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, reserva a l'Administració general de l'Estat.

Aquest decret s'adequa als principis de bona regulació establits en l'article 129 de la Llei 39/2015, de 30 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, i s'acredita la concurrència en aquesta iniciativa normativa dels principis de necessitat, eficàcia, proporcionalitat, seguretat jurídica, transparència en el seu procés d'elaboració, i eficiència.

En compliment del principi de necessitat i eficàcia l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana preceptua en l'article 12 que la Generalitat vetlarà per la protecció i la defensa de la identitat i els valors del poble valencià i el respecte a la diversitat i al patrimoni històric d'aquest.

La Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora és un lloc vinculat a esdeveniments del passat i a creacions culturals de valor històric i etnològic de primer ordre, amb projecció nacional i internacional en els seus productes. Va exercir de pont entre el taller artesanal i la fàbrica industrial, i va disposar, fins i tot, d'un sistema assistencial propi per als seus empleats i va escapar a la rígida organització monopolística dels gremis. Aquest immoble i els mitjans personals i materials associats apunten ja a la implantació de la llibertat de comerç i d'establiment i constitueix antecedent de l'actual sector del taulell de Castelló sobre la base de la tradició transmesa per la mà d'obra altament qualificada procedent de la fàbrica. Quan s'incorporen aquests valors culturals en grau excepcionalment significatiu, s'imposa el seu màxim reconeixement en l'àmbit patrimonial mitjançant la declaració com a Bé d'Interés Cultural de conformitat amb el mandat que conté la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià.



En compliment del principi de proporcionalitat, l'Ajuntament de l'Alcora ha sol·licitat expressament el reconeixement com a Bé d'Interés Cultural de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora, i aquest decret constitueix l'eina necessària i imprescindible per a la preservació i la recuperació de la fàbrica original dels Comtes d'Aranda i de les incorporacions posteriors a aquesta de valor etnològic que conformen fites definitives en la història de la ceràmica de l'Alcora i, en general, de la província de Castelló.



En compliment del principi de seguretat jurídica, aquesta formalització tutelar i la normativa que s'hi estableix concilia la protecció obligada a un bé de significació patrimonial molt destacada amb la definició precisa de l'estatut jurídic dels propietaris afectats, les facultats dels quals es limiten en la mesura estrictament necessària per a preservar els valors culturals detectats, i s'estableix el règim de l'autorització prèvia i preceptiva de l'òrgan competent en matèria de patrimoni cultural en l'àmbit delimitat del bé d'Interés cultural.



En compliment del principi de transparència, per a potenciar la participació activa de les persones destinatàries en l'elaboració d'aquesta iniciativa normativa, s'ha notificat la iniciació de l'expedient a totes i cadascuna de les persones propietàries afectades, s'ha suscitat la intervenció activa de la ciutadania a través del tràmit d'informació pública, i es confereix, finalment, audiència a les persones titulars de drets integrats en propietats de cases per pisos, sense que s'hagen formulat al·legacions, ni objeccions a la proposta normativa.

En compliment del principi d'eficiència, aquesta disposició reglamentària tan sols implementa el tràmit de l'autorització administrativa prèvia i preceptiva de l'òrgan competent en matèria de cultura per a qualsevol actuació de transcendència patrimonial que pretenga fer-se en l'àmbit delimitat del lloc històric només als efectes de salvaguardar les preexistències originals de la fàbrica i de les accessions posteriors d'aquesta que incorporen valors etnològics, tal com apareixen descrites en l'annex I, en relació de causa a efecte, i no comporta cap càrrega per a l'Administració, ja que no prejutja ni estableix com a impròpies les implantacions edificatòries actuals materialitzades en l'àmbit delimitat a efectes tutelars.

Mitjançant resolució de 16 de juliol de 2018, de la Conselleria d'Educació, Investigació Cultura i Esport, es va acordar incoar l'expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural amb la categoria de lloc històric, a favor de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora, que determina els seus valors, la delimita descrivint els immobles que s'hi associen des de temps immemorials, articula la normativa protectora corresponent i se sotmet l'expedient incoat a tràmit d'informació pública.

S'han complit tots els tràmits legalment preceptius d'acord amb les disposicions vigents.

Consta en l'expedient l'informe favorable a la declaració de Bé d'Interés Cultural del Consell Valencià de Cultura, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, del Consell Valencià de Cultura i de la Universitat Jaume I de Castelló, que han donat la seua conformitat a la proposta declarativa que se'ls ha elevat, de conformitat amb el que estableix l'article 27.5 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià.

Així mateix s'han recaptat de les conselleries afectades els informes que exigeix l'article 43 de la Llei 5/1983, de 30 de desembre, de la Generalitat, del Consell, sense que aquestes hagen formulat cap al·legació.

Per tot això, d'acord amb el que estableix la normativa referenciada, conforme amb el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a proposta del conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, prèvia deliberació del Consell, en la reunió del 17 de maig de 2019,







DECRETE



Article 1. Objecte

Aquest decret té per objecte declarar Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de lloc històric, la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora a l'Alcora (Castelló), determinar els valors excepcionals que en justifiquen la declaració amb aquesta tipificació protectora, delimitar l'àmbit afectat per la declaració, descriure els immobles que s'associen a aquesta des de temps immemorials i amb els quals s'identifica, i establir la normativa protectora corresponent d'aquesta d'acord amb els annexos d'aquest decret.



Article 2. Règim general d'intervencions en el lloc històric

Mentre no s'aprove un pla especial de protecció o instrument urbanístic assimilable de contingut determinatiu anàleg, qualsevol intervenció de transcendència patrimonial que pretenga fer-se en l'àmbit delimitat del lloc històric requerirà l'autorització prèvia de la conselleria competent en matèria de cultura. L'autorització s'emetrà aplicant els criteris d'aquest decret, i en defecte d'això, els enumerats en els articles 38 i 39 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, tot això sense perjudici de les autoritzacions que per l'aplicació d'altres normatives sectorials hi resulten procedents.



La proposta d'intervenció haurà de definir el seu abast i estar acompanyada de la documentació tècnica oportuna. També haurà d'especificar la ubicació parcel·lària, així com adjuntar les fotografies que permeten constatar la situació actual i la transcendència patrimonial que té.



Article 3. Criteris d'intervenció

a) Qualsevol intervenció haurà d'estar encaminada a la preservació, la recuperació, la restauració i la rehabilitació de l'arquitectura de la fàbrica original dels comtes d'Aranda i les modificacions fabrils posteriors que es consideren d'Interés etnològic per a la història de la ceràmica de l'Alcora. S'ajustarà als criteris següents:

– La intervenció respectarà les característiques i els valors essencials de l'immoble. Es conservaran les seues característiques volumètriques, espacials, morfològiques i artístiques, així com les aportacions de diferents èpoques que hagen enriquit els seus valors originals. En cas que s'autoritze alguna supressió, haurà de quedar degudament documentada.

– Es preservarà la integritat de l'immoble i no s'autoritzarà la separació de cap de les seues parts essencials ni dels elements que li són consubstancials, excepte en benefici de la seua pròpia protecció i de la seua difusió pública o quan medie un canvi d'ús i sempre amb autorització de la conselleria competent en matèria de cultura.

– Podran autoritzar-se, sempre que hi haja alguna pervivència d'elements originals o coneixement documental suficient d'allò perdut, les reconstruccions totals o parcials del bé. En tot cas haurà de justificar-se documentalment el procés reconstructiu. La reconstrucció procurarà, en la mesura que les condicions tècniques ho permeten, la utilització de procediments i materials originaris. El resultat haurà de fer-se comprensible a través de gràfics, maquetes, mètodes virtuals o qualsevol tècnica de representació que permeta la diferenciació entre els elements originals i els reconstruïts.

b) Els usos permesos seran tots els que siguen compatibles amb la posada en valor i gaudi patrimonial de la fàbrica i els seus espais annexos i contribuïsquen a la consecució d'aquestes finalitats. L'autorització particularitzada d'ús es regirà pel que disposa l'article 18 de la Llei 4/1998.

c) A fi de conservar el paisatge tradicional de l'àmbit no es permetrà cap edificació nova per a qualsevol ús.



Article 4. Preservació de la silueta paisatgística i de la imatge arquitectònica

Totes les actuacions que poden tindre incidència sobre la percepció correcta i la dignitat en l'estima de l'escena o el paisatge del lloc històric, com seria el cas de l'afecció dels espais lliures per actuacions de reurbanització, enjardinament o arbratge, provisió de mobiliari urbà, assignació d'ús i ocupacions de la via pública, etc., o com podria ser-ho també la implantació de rètols, marquesines, tendals, instal·lacions vistes, antenes, etc., o qualssevol altres de rellevància i conseqüències similars, hauran de sotmetre's a autorització de la conselleria competent en matèria de cultura, que resoldrà conformement les determinacions de la llei i els criteris de percepció i dignitat al·ludits anteriorment.





Article 5. Elements impropis

Queda proscrita la introducció d'anuncis o publicitat exterior (excepte cartells informatius dels noms i activitats dels edificis), en qualsevol de les seues accepcions, que irrompa en aquesta escena urbana, excepte les d'activitats culturals o esdeveniments festius que, ocasionalment, reversibles i per temps limitat, sol·liciten i obtinguen autorització expressa de la conselleria competent en matèria de cultura.



Article 6. Patrimoni arqueològic

En qualsevol intervenció que afecte el subsòl del lloc històric, resultarà d'aplicació el règim tutelar establert en l'article 62 de la Llei 4/1998, per a la salvaguarda del patrimoni arqueològic. Particularment resultarà d'aplicació aquest règim cautelar als treballs relatius a l'arqueologia de l'arquitectura, és a dir, a les actuacions que tenen com a objecte els elements constructius i les pervivències dels edificis històrics que quan era el moment van conformar el conjunt fabril.





Article 7. Actuacions il·legals

La contravenció del que preveu aquesta normativa determinarà la il·legalitat de l'actuació amb la restitució consegüent dels valors afectats, si escau, i la responsabilitat de les persones causants en els termes establerts en l'article 37 de la Llei 4/1998.

Article 8. Delimitació del Bé

El Bé d'Interés Cultural queda definit tant literalment com gràficament en els annexos d'aquest decret. La documentació complementària obra en l'expedient.





DISPOSICIONS ADDICIONALS



Primera. Inscripció en l'Inventari general del patrimoni cultural valencià

Aquesta declaració de Bé d'Interés Cultural de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora a l'Alcora (Castelló) s'inscriurà en la secció primera de l'Inventari General del patrimoni cultural valencià i en el Registre General de Béns d'Interés Cultural, dependent de l'Administració General de l'Estat.



Segona. Incidència pressupostària

L'aplicació i el desenvolupament d'aquest decret no podrà tindre cap incidència en la dotació dels capítols de despesa que s'assigna a la conselleria amb competències en matèria de cultura, en tot cas, haurà de ser atés amb els mitjans personals i materials de la conselleria competent per raó de la matèria.





DISPOSICIONS FINALS



Primera. Entrada en vigor

Aquest decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i entrarà en vigor l'endemà de la publicació en aquest últim.



Segona. Pla especial de protecció

Conforme al que disposen els articles 34.2 i 39.4 de la Llei 4/1998, l'Ajuntament de l'Alcora haurà d'aprovar el corresponent pla especial de protecció del lloc històric en el termini d'un any a comptar des de la publicació d'aquest decret en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.



València, 17 de maig de 2019



El president de la Generalitat,

XIMO PUIG FERRER



El conseller d'Educació, Investigació,

Cultura i Esport,

VICENT MARZÀ IBÁÑEZ







ANNEX I

Delimitació i descripció del bé objecte de la declaració, dels immobles patrimonials que constitueixen referents indiscutibles d'aquest i determinació dels valors del lloc històric



1. Denominació

Lloc històric: Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora.



2. Localització

Comunitat autònoma: Comunitat Valenciana

Província: Castelló

Municipi: l'Alcora

Direcció: Illa cadastral 78964. Parcel·les cadastrals:

01. C/ Fàbrica, 22

02. C/ Fàbrica, 26 i 28

03. Av. de Castelló, 2

04. Av. de Castelló, 4

05. Av. de Castelló, 6



3. Delimitació

La delimitació s'estableix en funció dels criteris següents:

– Patrimonials i urbanístics, amb la inclusió dels immobles i els espais urbans vinculats històricament a la fàbrica.

– Arqueològics, en funció de troballes arqueològiques previsibles, ja que es presumeix l'existència de molta part de les instal·lacions originals, fins i tot, d'un soterrani, que en l'actualitat estan reblits per enderrocs.

Definició literal de la delimitació:

Origen: vèrtex nord de la parcel·la 07 de l'illa cadastral 78964, punt A.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: des del punt d'origen A, la línia recorre en direcció sud el límit de la sèquia, i la inclou, fins a la trobada amb el camí que hi ha. Incorpora el camí fins a girar a nord, i inclou el celobert de l'edifici situat a la parcel·la cadastral 01. Travessa el carrer Fàbrica i continua en direcció sud-est pel límit de les façanes de les illes 78973 i 78901 fins a la sèquia, la incorpora i prossegueix per aquesta fins al punt d'origen.

Definició gràfica de la delimitació: s'adjunta plànol en l'annex II del decret



4. Descripció

La Fàbrica de pisa fina i superfina de l'Alcora, «la Fàbrica Gran», constitueix la primera i més important empresa de la Il·lustració destinada al proveïment de productes ceràmics d'alta qualitat principalment per a consum nacional. No obstant això, va aconseguir molta projecció internacional i es va posar a l'altura de les que ja hi havia a Europa, i se'n conserven peces hui dia en museus i col·leccions privades importants de tot el món.

Va ser propiciada per la política proteccionista que va implantar Felip V i fundada per un poderós il·lustrat, el Sr. Buenaventura Pedro de Alcántara Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea, IX Compte d'Aranda.

L'èxit de l'empresa es va deure a la confluència de diferents factors, que segons Eladi Grangel van ser: la formació continuada dels operaris, la contractació de tècnics destacats, la recerca de les millors matèries primeres (fins i tot, a l'estranger), l'obtenció de privilegis reals per a la importació de matèries primeres i per a la comercialització de la pisa, l'escrupolosa organització interna (regulada per ordenances), l'existència en les dependències de la manufactura d'un arxiu voluminós de dibuixos i gravats (font d'inspiració per als artistes), l'estructura productiva (divisió del treball en quadres o departaments), la distribució i la comercialització de la pisa (venda en la pròpia fàbrica, venda ambulant a través de traginers i instal·lació de factories o magatzems en les principals ciutats).

Tot això va confluir en l'obtenció d'un producte de la màxima qualitat tant tècnica com artística, en què les obres mestres estan considerades pels especialistes com la millor pisa europea del segle XVIII.

Constitueix un antecedent del sector actual de la teula de la província de Castelló a causa de la tradició que va ser transmesa per la mà d'obra altament qualificada procedent de la fàbrica.

En definitiva, amb la declaració de bé d'interés cultural, amb la categoria de lloc històric, es posarà en valor i coneixement un lloc destacat de la nostra història econòmica i es propiciarà la recuperació de la seua important arquitectura i instal·lacions.



5. Història

D'acord amb els estudis de Josep M.ª Soler García i Salvador Domènech i Llorens, la fàbrica es va construir en 1727 als terrenys propietat del Comte d'Aranda a la Tinença de l'Alcalatén, on ja hi havia mà d'obra experta en el treball del fang (funcionaven a l'Alcora una vintena de terrisseries i cantereries) i abundants matèries primeres com ara fang, llenya i aigua. Aquest noble va voler donar resposta a la demanda de béns sumptuaris d'una societat aristocràtica i burgesa, que els requeria com a reflex de prestigi i bon gust dels seus posseïdors, així com per a potenciar el desenvolupament econòmic de la nació. Fins al moment, la importació de pisa fina i porcellana procedia de França (Sèvres, Llemotges) i de Meissen, bressol de la porcellana europea.

Com a bon il·lustrat, el Comte d'Aranda, preocupat per «la felicitat i el progrés dels pobles», va decidir escometre amb capital propi la fundació d'una fàbrica de pisa. La població de l'Alcora li oferia, a més a més, l'avantatge de la proximitat als ports del mediterrani, cosa que facilitaria l'exportació dels seus productes.



El fundador

El Sr. Buenaventura, fill del I Duc d'Almazán, va ser batejat el 14 d'abril de 1699 a Saragossa. Després d'un difícil plet familiar, va ser declarat IX Comte d'Aranda. Militar de professió, va arribar a coronel d'infanteria i va ser el prototip d'home culte i emprenedor de la Il·lustració que no va dubtar a portar a la pràctica per si mateix les accions que es consideraven necessàries per al progrés nacional.

En 1726 començà la fàbrica i la primera pedra va ser col·locada per ell mateix. Al maig de 1727 se'n va finalitzar la construcció. A partir de 1732, el rei el destinà a Ceuta i a Itàlia, des d'on va haver de seguir l'evolució de la fàbrica del procés de producció de la qual era un profund coneixedor. Després d'una llarga malaltia que el va apartar de les seues ocupacions, va morir prematurament en 1742.

El seu fill Pedro Pablo, nascut a Siétamo en 1719, va ser el seu successor i va arribar a ser un dels màxims exponents de la Il·lustració espanyola.

La seua biografia ens el mostra com un gran estadista i erudit polifacètic. Va començar, el llavors Duc d'Almazán, com a primogènit de la casa d'Aranda, amb la carrera militar en 1736, quan als 17 anys es va presentar en l'exèrcit espanyol d'Itàlia. Als 21 anys va ser nomenat capità de Granaders del primer batalló del Regiment d'Infanteria Immemorial de Castella, del qual era coronel el seu pare. Felip V li va concedir el grau de coronel d'Infanteria en atenció als seus mèrits.

La Pau d'Aquisgrà (1748) va permetre al Comte l'administració de les seues possessions i la realització de viatges a França i al centre d'Europa a fi d'il·lustrar-se i augmentar els seus coneixements. A Prússia va estudiar tàctica militar i economia en la línia cameralista. Va visitar fàbriques i centres comercials especialment a la ciutat alemanya de Meissen, on va recaptar fórmules i mètodes per a millorar la fàbrica. Allí va contractar Juan Cristian Knipffer, que es va obligar a fabricar porcellana fina a l'Alcora durant sis anys i ensenyar aquesta tècnica als aprenents.

Quan tornà a Espanya en 1755 va ser promogut a tinent general i enviat a Lisboa com a ambaixador d'Espanya. La seua estada a Portugal va ser premiada amb el collaret del Toisó d'Or i aquest any va ser nomenat director general d'Artilleria i Enginyers. Aranda va destacar en el seu lloc de director general organitzant l'artilleria en departaments. Va fer, també, estudi de totes les places, els aquarteraments i les fortificacions de la península, va fundar la Societat Militar de Matemàtiques i va unificar les diferents escales usades en mapes.

També va ser del seu Interés l'arquitectura, i va ser nomenat Consiliari de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Ferran, per a la qual va redactar una memòria sobre el mètode d'ensenyament de l'arquitectura basat en tres principis: fermesa, bellesa i comoditat.

Posteriorment, va ocupar diversos càrrecs com a ambaixador a Polònia, president del Consell de Castella, on va desenvolupar diverses activitats de millora de la capital d'Espanya i moltes altres en suport a l'art. Va participar activament en la política nacional i, després del seu enfrontament amb Campomanes, va ser nomenat ambaixador a París. Les circumstàncies polítiques van propiciar el nomenament d'Aranda (1792) com a degà del Consell de Castella i primer secretari d'Estat.

La seua activitat política, en oposició a la declaració de guerra entre Espanya i la Convenció Francesa (1793-1795), va derivar en un enfrontament dur amb Godoy i amb el mateix Carles IV, i va ser destituït dels seus càrrecs i enviat al seu desterrament de Jaén, amb confiscació de tots els seus documents, incomunicació i presó a l'Alhambra.

En 1795, se li va permetre retirar-se a la seua casa d'Épila, on va viure dedicat a l'administració de les seues possessions i a col·laborar amb la Reial Societat Econòmica Aragonesa d'Amics del País, fins que va morir sense successor directe (1798), amb l'edat de setanta-huit anys.

Després de morir, el següent propietari de la fàbrica va ser el seu nebot i hereu, el Duc d'Híxar, i va continuar en la família fins a la seua venda en 1850 als industrials Girona, que el van transmetre als Aicart.



6. Descripció de la fàbrica i les edificacions conservades

La Reial Fàbrica es va instal·lar als afores de la població, al costat del camí de Castelló. En aquesta zona ja hi havien en aquells dies un convent de frares franciscans i algunes cantereries i olleries familiars.

Les edificacions i les instal·lacions que van conformar la fàbrica es van iniciar modestament però es van ampliar al llarg del segle XVIII fins que van aconseguir la màxima extensió a principi del segle XIX.

La primera descripció de les instal·lacions consta en un informe detallat de 1729 i que es recull en l'arxiu municipal de Castelló (Caixa l'Alcora).

Es conserva un pla de la fàbrica en l'Arxiu Històric Provincial de Saragossa de 1805, que va signar Sr. Josef Delgado, intendent d'aquesta. Aquest pla descriu amb precisió els espais de la fàbrica i aporta un alçat de la façana principal. La superfície indicada en aquest pla es mantindrà fins al tancament de la fàbrica en 1944.

Segons els estudis que han realitzat Ximo Todolí i Joaquín Cabrera i l'informe d'Eladi Grangel i Silvia Segura, esmentats en la bibliografia, efectuats comparant el pla esmentat amb la documentació de l'època, les fases de construcció de l'edifici van ser:



Edifici fundacional

Ocupava una parcel·la quadrada de 200 pams de longitud per 180 de latitud, segons la documentació conservada, la qual cosa suposa, si són pams valencians, una superfície de 1843 m².

Albergava un pati central amb dues basses de decantació, un soterrani amb un molí de quatre pedres i morter manual per a vernissos. En planta baixa, magatzems, dos forns grans (per a bescuitat i fi) i un altre de xicotet per a frites, torns, secció de fusteria i secció de motles i mobles. En la primera planta: magatzem de fi, taules de pintura i escola de dibuix, entre altres.

D'aquest edifici es conserva pràcticament el 50 % de la construcció.





Les primeres ampliacions

En 1729, s'hi va agregar un terreny en el qual es van construir un pou i tres noves basses de decantació. S'hi van construir naus per a magatzems de terra i llenya.

Entre 1729 i 1730 es va construir un nou forn més gran i un gran magatzem per a pisa acabada.

En 1731 s'hi va instal·lar un molí de 8 moles per a moldre vernissos i colors.

En 1735 es realitzaren obres de reconstrucció de forns i molins.

Entre 1743 i 1753 s'amplià el nombre de molins i forns, noves basses i magatzems i una màquina per a refinar vernís.



Obres en la segona meitat del segle XVIII

L'expansió de la fàbrica continuà al llarg de la segona meitat de la centúria, fins que va aconseguir una superfície aproximada de 7.290 m² (100 vares valencianes de façana per 90 vares de fons); les ampliacions es realitzaren cap a l'oest. Es devien a la introducció de noves tècniques (tercer foc, jaspis, porcellana i mitja porcellana, terra de pipa…) i suposaren una ampliació de la plantilla i la necessitat de forns i molins específics, etc.

Entre 1764 i 1775: dues noves naus de 131 m² cada una, un magatzem cobert per a llenya i un altre per a materials, 4 grans forns, sales per a la composició dels vernissos i un forn per a calcinar-los.

En 1774 es construïren els forns per a porcellana i els departaments per a la manufactura d'aquesta.

En 1792 es va notar un augment de quadres (dependències), forns i habitacions d'empleats i magatzems.



Obres fins a 1805

El duc d'Híxar continuà ampliant la fàbrica amb les instal·lacions que Josef Delgado, l'intendent relacionà: un nou molí de 18 moles, 3 taones (de 4 moles cada una) i dos reblons per a moldre vernissos, cobertes, arena i pedra de foc; quatre forns, noves sales de torns i magatzems per a la pisa comuna, pipa, jaspi natural i porcellana.



Aquestes obres aportaren a la fàbrica la seua màxima extensió, i encara estaven per finalitzar en 1805. De fet, Delgado va acolorir en el plànol les parts no acabades, al fons de la fàbrica.



La fàbrica entre 1805 i 1895

Durant la Guerra de la Independència va ser ocupada pels soldats de Napoleó, que van causar molts estralls i en van paralitzar completament la producció. La recuperació lenta de la fàbrica es va truncar amb la Primera Guerra Civil Carlista (1830-1840), que va provocar falta de materials i operaris. Les instal·lacions van ser tancades i embargades judicialment per reclamacions dels creditors.

Després d'un període difícil, la Casa d'Híxar va optar per l'arrendament de l'empresa en 1850 als germans el senyor Ramón i el senyor Matías Girona, magatzemistes de pisa a Barcelona. El senyor Ramón, mitjançant escriptura d'acensament de 1859 es va constituir en propietari de l'empresa. En 1866 el seu fill Ramón Girona i Mató n'assumí la direcció. L'empresa va seguir en poder de la família fins a 1895, i l'últim propietari d'aquesta família va ser Daniel Girona.

En aquest període es va produir un gran declivi de la fàbrica que van pretendre pal·liar els seus amos amb la introducció de l'estampació anglesa, de moda, sense aconseguir-ho.



1895-1936

És el període més fosc de la fàbrica en el qual no s'aporten novetats industrials. En la guerra civil es va produir el fenomen de la col·lectivització a la localitat i l'empresa va quedar paralitzada. Les seues instal·lacions es van utilitzar com a magatzem de productes, eines i animals. El 27 de gener de 1938, segons Cabrera, pot considerar-se l'acabament de la Reial Fàbrica d'Aranda.



1940 fins hui

Poc després de la guerra va ser derrocada parcialment per a la venda de la fusta de les bigues. Al solar es van instal·lar terrissaires i fabricants de pisa i taulells que van aprofitar la infraestructura que hi havia. També la fàbrica tèxtil anomenada «de les Tovalles», fundada pel senyor Severino Ramos Nebot, es va instal·lar dins de la Reial Fàbrica, i aquest espai hui està ocupat per un bloc de cases.

Les últimes empreses propietàries de l'edificació existent van ser les de TILESA i BIC SL (1950-1960), de taulell. L'última empresa, que es va situar sobre la part del conjunt de 1750-1805, va tancar en 1989.



Edificacions conservades

Es conserva la nau amb una zona de dues plantes. L'estructura d'aquesta és de formigó i té murs de rajola alçats sobre pervivències dels murs de maçoneria originals. L'interior és diàfan amb cintres metàl·liques i coberta de dues vessants. En aquest es troba un gran forn tipus túnel bicanal. S'hi conserven els tres forns originals per a la producció de bescuit.

Per a la construcció de la fàbrica van usar materials del lloc, pedra, calç i fusta, i es van poder considerar una mostra d'arquitectura popular important. Hi destaca la construcció dels seus quatre forns de tipus intermitent, amb tir vertical directe, que manca de fumeral i que funcionaven segons els cicles de càrrega, cocció i descàrrega. Presentaven molt de rendiment útil, però un rendiment tèrmic molt baix. Hui se'n mantenen tres drets, en bon estat de conservació. Estan conformats com un gran cilindre cobert de dues altures o pisos: el dau o cambra inferior semisoterrada i la cambra superior de cocció o forn de dalt.



La cambra inferior i la del pis superior o forn de dalt estaven cobertes per una volta plana de rajola ceràmica denominada «capel» o volta. En aquests s'havia practicat una sèrie de forats, circular i regularment disposats, denominats «foradà».

El buit central de la «foradà» superior es coneixia com a «lluna». S'accedia al forn superior per mitjà de dues obertures en façana i nau.

En el canó, al costat de la cambra inferior, es produïa la combustió i la llenya s'introduïa per la boca situada en façana a nivell del camí interior i davant del llenyer.

Aquests forns han sigut objecte d'una primera fase de recuperació de la fàbrica segons projecte de l'arquitecta Diana Sánchez Mustieles de desembre de 2017, Projecte d'intervenció de consolidació de forns i nau annexa de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda de l'Alcora. En aquesta fase s'han escomès les actuacions següents a la nau que va ocupar l'empresa BIC, SL, i als forns conservats:



Neteja, eliminació de fem i enderrocs.

Recuperació de materials de valor històric o etnològic associats a la producció fabril.

Neteja de la coberta dels forns, amb molta càrrega de desfets i on havien crescut diversos pins.

Fitacions dels forjats de fusta de l'entresol de la nau.

Fitació de les galeries i les voltes dels forns.

Demolició d'un afegit de bloc de formigó, rajola i coberta de xapa metàl·lica i part del mur de bloc que separa la nau BIC.

Demolició de part d'envà de rajola existent i fals sostre de canyís en planta alta.

Eliminació d'instal·lacions de sanejament obsoletes.

Demolició del tancament de rajola que dona accés a les cendreres dels forns i enderrocament de la porta d'accés a la cambra superior.

Reparacions provisionals: tancament de l'accés posterior amb fàbrica de rajola. Reparació de les goteres de la coberta.



7. Etapes artístiques i productives de la fàbrica

Basant-nos en l'informe d'Eladi Grangel, l'evolució de la producció de la fàbrica es resumeix en les etapes següents: en els primers anys de funcionament, la Reial Fàbrica va elaborar peces seguint els models del sud de França (Mostiers i Marsella fonamentalment), d'on provenen els primers directors artístics. Estils com Berain (amb puntes, arabescos, busts, esfinxs..., generalment en clarobscur blau, però també amb tocs suaus de policromia) o les chinoiseries (amb vegetació prolífica i figures orientals o grotesques) mostren l'exquisida delicadesa i la perfecció que els pintors de la reial fàbrica van aconseguir ja des del principi.



A partir de 1750-1755 es va produir més diversificació ornamental i la creació d'estils propis, en part a causa de l'accés als càrrecs de responsabilitat artística del personal format en l'Acadèmia d'Aprenents, i també per adaptació als gustos canviants de la clientela.



Hi van aparèixer nombrosos dissenys de decoracions florals (unes de més naturalistes, altres d'estilitzades), composicions amb motius disposats per la superfície de les peces de manera harmònica com per exemple busts femenins (madamita), vaixells (navilis), arbres fruiters amb una font rajant al seu costat (chaparro), gossos, gàbies, trofeus militars i instruments musicals (fanfarre), etc.

També és aquesta l'època de la proliferació de les rocalles: motius asimètrics generalment en clarobscur groc, que a vegades acompanyen als elements esmentats anteriorment, però que sobretot estan associats a torres, ponts, banderes, motius aquàtics i, a vegades, un sol radiant amb trets facials humans. És l'estil denominat popularment «Álvaro» (per un dels seus principals impulsors, Vicente Álvaro Ferrando) i esmentat en la documentació de la reial fàbrica com Andrómica fina, con adornos de talla [rocalla] con sus casalicios y surtimientos de fuentes con algunas flores y árboles.

L'esquematització de la decoració floral donarà lloc a una de les sèries més prolífiques de l'Alcora, també molt imitada en altres centres com Onda, Ribesalbes, Manises, etc., anomenada «ramito» i caracteritzada per una xicoteta flor policromàtica que generalment combina els colors blau, groc i ocre. En les peces més senzilles, aquesta flor apareix aïllada, però també és habitual que es complemente amb fulles d'un sol traç, amb rams més complexos formats per fulles bicromàtiques o amb xicotetes fruites molt esquemàtiques que semblen pomes o peres. Les peces pertanyents a aquest estil eren comercialitzades pels traginers en mercats ambulants, i apareixien en un llenç de Goya titulat «El Chatarrero». Se sol denominar així («Chatarrero») la decoració que combina el ramejat estilitzat i les xicotetes fruites descrites anteriorment.



Un dels més importants objectius dels Comtes d'Aranda va ser aconseguir elaborar porcellana a la seua fàbrica. Per això van contractar diversos mestres estrangers, com François Haly (1751), Johann Knipffer (1761), François Martin (1774) o Pierre Cloostermans (1787). Poc abans (1786) també van ser enviats a París dos operaris alcorins, Cristóbal Pastor i Vicente Álvaro, per a instruir-se en la fabricació de la porcellana.

Tots aquests esforços van donar resultat, i des de final del segle XVIII l'Alcora va fabricar porcellana de molta qualitat, que es va decorar amb nous estils representatius del neoclassicisme imperant en aquest temps. Entre aquests cal destacar el reflex daurat (amb un color groc molt viu), l'estil Sèvres (que combina decoració pintada, òxids metàl·lics i xicotetes escenes estampades), i les flors alemanyes, xicotet «ramito» policromàtic del qual destaca una gran rosa encarnada. Amb aquestes ornamentacions es van decorar plats i altres peces de format xicotet, com per exemple jocs de cafè o te, begudes que a final de segle van desplaçar el xocolate com a beguda de moda.

En el segle XIX es generalitzà l'estampació calcogràfica, una tècnica de decoració ceràmica de caràcter industrial, que permeté l'abaratiment dels costos. En aquesta tècnica, l'Alcora va ser un centre pioner a Espanya. Coneguda des del segle XVIII a Anglaterra, aquesta tècnica decorativa arribà amb la contractació de Francesco Rolandi en 1819. El 10 de maig del mateix any el Duc d'Híxar va sol·licitar-ne la patent per a la fabricació de pisa estampada a Espanya durant un període de 12 anys. Però l'abolició dels drets senyorials durant el Trienni Liberal deixà aquesta sol·licitud sense resposta.

Malgrat tot, l'aplicació d'estampació sobre porcellana, pisa i terra de pipa es prolongà a l'Alcora fins a final del segle XIX, amb l'ajuda puntual de tècnics estrangers procedents de Sant Petersburg, Staffordshire i Bristol.

L'estampació va compartir espai amb la producció de vaixelles blanques o discretament perfilades i amb sèries ornamentals heretades de l'esplendorós passat.

En 1895 «la Fàbrica Gran» passà a les mans de Cristóbal Aicart, el seu últim propietari, que va fabricar peces com ara càntirs en forma de petxina o botelles globulars amb coll de tulipa. Són les últimes aportacions a la història d'una manufactura que es va mantindre en actiu més de dos-cents anys.



8. Abast

Segons Grangel, des de la irrupcio en el mercat de les ceràmiques de la fàbrica alcorina (que va adoptar un sistema racional d'organitzacio, produccio, distribució i comercialitzacio del producte acabat), el pais tenia una empresa de fabricacio ceràmica a gran escala competitiva i moderna, en què el mostrari, les peces de pisa, sobretot per al servei de la taula, presentava a més les últimes tendències de les ceràmiques provençals que marcaven moda al pais veí des del segle XVII. El seu influx va ser tal que els seus models formals i decoratius van acabar imposant-se amb millor o pitjor fortuna en altres importants centres nacionals productors de pisa estannífera.

Encara que es tenia mecanitzacio escassa en els seus obradors, el treball, organitzat en seccions, estava altament especialitzat i era dirigit per personal qualificat expressament contractat, fins i tot, a l'estranger. Cada operari – «fabricador» –, que la mateixa empresa s'encarregava de formar acadèmicament a l'escola d'aprenents, tenia una comesa concreta i especifica en la cadena de produccio.

Per a la distribucio i la comercialitzacio del producte acabat, l'empresa disposava de venedors ambulants i d'una xarxa de punts de venda estables –«factories» o magatzems de venda preferentment a l'engròs– a les principals ciutats: Madrid i Saragossa, Barcelona, València, Alacant i especialment Cadis, que tenia el monopoli del comerç amb el continent americà. Aquests magatzems de gran capacitat, que subministraven als compradors majoristes, servien també de base per a l'exportació.



Certament el seu fundador va tindre la proteccio borbònica que pretenia modernitzar el sector industrial nacional i implantar el lliure comerç, i va concedir privilegis a les fàbriques que s'instal·laren al país per a la producció d'objectes de consum a gran escala, i això malgrat l'oposició ferma dels gremis, que amb les seues tradicionals fórmules corporativistes controlaven el mercat de manera monopolista, i de les autoritats locals que cobraven taxes per la venda de productes forasters. Gràcies a aquestes mesures proteccionistes adoptades per la corona, que beneficiaven l'empresa i els empleats d'aquesta, la fàbrica alcorina va poder evadir els rígids reglaments gremials i també evitar el pagament de cànons per la venda dels seus productes en pobles i ciutats.

Control de qualitat, rendiment productiu, protecció contra l'espionatge industrial, producció a preu fet, exempció fiscal, servei a domicili, pensió de jubilació, assegurança d'accidents, campanyes de promoció i venda, etc., conceptes que a penes tenien en altres instal·lacions de producció ceràmica en l'època, van aconseguir carta de naturalesa en el seu esquema organitzatiu per primera vegada.

Es pot afirmar, per tant, que la fàbrica de ceràmica del comte d'Aranda va exercir de pont entre el taller (artesanal) i la fàbrica (industrial).



Repercussió internacional

De la repercussió internacional de la producció alcorina són bona prova, entre altres, els fets següents:

Contractació de tècnics estrangers per a la direcció artística de la manufactura (Joseph Olerys, François Martin, Johan Christian Knipfer, Pierre Cloostermans…).

Enviament d'operaris locals (Vicente Álbaro i Cristóbal Pastor) a París en 1786 per a formar-se en la fabricació de porcellana en la manufacture de la reine.

Exempcions fiscals per a la importació de matèries primeres d'alta qualitat per a millorar el producte (com per exemple, el zafre d'Holanda).

Establiment de xarxes comercials que garantien la distribució del producte més enllà de les fronteres nacionals (a través dels ports de Castelló i Borriana, per a Europa, i de Cadis i Sevilla, per a Amèrica).



Com a conseqüència d'això i per la seua qualitat, la ceràmica de l'Alcora ha sigut objecte d'atenció del col·leccionisme internacional des del segle XIX i hui està present en museus destacats i col·leccions privades, entre aquests:

Museu de Belles Arts de Castelló

Museu Nacional de Ceràmica de València

Museu Nacional d'Arts Decoratives de Madrid

Museu Arqueològic Nacional

Museu del Disseny de Barcelona (engloba les col·leccions de l'antic Museu de Ceràmica de Barcelona, amb la més completa col·lecció de l'Alcora dels museus públics)

Musée National de Céramique (Sèvres, París)

Musée National de Porcelaine Adrien Dubouché (Llemotges, França)

Victoria and Albert Museum (Londres)

The Hispanic Society of America (Nova York)

The Metropolitan Museum (Nova York)

Museu de Belles Arts de Boston (els EUA)

I en col·leccions privades:

Fundació Rocamora (Barcelona)

Fundació Godía (Barcelona. Recentment tancada)

The Paul Getty Foundation (Los Angeles, Califòrnia)

Col·lecció Christian i Alexius Feit (Alemanya)

Col·lecció Torrecid (l'Alcora)

Col·lecció Ceracasa (l'Alcora)