Ficha disposicion pc

Texto h2

diari

DECRET 136/2003, de 18 de juliol, del Consell de la Generalitat, pel qual declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de monument, el Reial Monestir de l'Assumpció o de Santa Clara, de Xàtiva. [2003/X8729]

(DOGV núm. 4552 de 25.07.2003) Ref. Base de dades 3551/2003

DECRET 136/2003, de 18 de juliol, del Consell de la Generalitat, pel qual declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de monument, el Reial Monestir de l'Assumpció o de Santa Clara, de Xàtiva. [2003/X8729]
L'article 31.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un bé d'interés cultural es farà per decret del Consell de la Generalitat, a proposta del conseller de Cultura i Educació, sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració general de l'Estat.
Per la Resolució de 22 d'octubre del 2002, de la Direcció General de Patrimoni Artístic, de l'aleshores denominada Conselleria de Cultura i Educació, s'acorda incoar expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural, amb categoria de monument, a favor del Reial Monestir de l'Assumpció o de Santa Clara, de Xàtiva.
En la tramitació de l'expedient, d'acord amb l'article 27.5 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, s'han demanat els informes favorables del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
De conformitat amb el que disposa la legislació vigent, s'han complit els tràmits establits en l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, concedint tràmit d'audiència a l'Ajuntament de Xàtiva i als propietaris de l'immoble, i obrint, per mitjà de la Resolució de 20 de març del 2003, de la Direcció General de Patrimoni Artístic, tràmit d'informació pública.
En virtut d'això i d'acord amb la normativa referenciada, a proposta del conseller de Cultura, Educació i Esport, i després de la deliberació del Consell de la Generalitat, en la reunió del dia 18 de juliol de 2003,
DECRETE
Article 1
Es declara Bé d'Interés Cultural, amb categoria de monument, el Reial Monestir de l'Assumpció o de Santa Clara, de Xàtiva.
Article 2
L'entorn de protecció afectat per la declaració de Bé d'Interés Cultural, així com el règim de protecció, queda definit en els annexos adjunts que formen part del present decret. La documentació complementària consta en l'expedient corresponent.
Disposició addicional
La present declaració s'inscriurà en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.
Disposició final
El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.
València, 18 de juliol de 2003
El president de la Generalitat,
FRANCISCO CAMPS ORTIZ
El conseller de Cultura, Educació i Esport,
ESTEBAN GONZÁLEZ PONS
ANNEX I
DADES SOBRE EL BÉ OBJECTE DE LA DECLARACIÓ
1. Denominació
– Principal: Reial Monestir de l'Assumpció o de Santa Clara
– Secundària: Convent de Clarisses.
2. Descripció
a) Immoble objecte de la declaració
– Ressenya històrica
L'any 1325 moria Saurina d'Entença, viuda de Roger de Llúria, almirall d'Aragó i Sicília, la qual disposava en el testament que a costa seua s'edificara a Xàtiva un monestir per a religioses clarisses, del qual quedava constituïda patrona, i que en el temple fóra construït un sepulcre en què se soterrara el seu cos.
Per a això cedia a la comunitat el senyoriu i les rendes de les viles d'Alcoi i Gorga i de les poblacions contingudes en la vall de Seta. Els marmessors Jaume Laguàrdia i Gil Martí Entença feren present al papa Joan XII la voluntat de la testadora, i l'1 de juny de 1326 el pontífex, des d'Avinyó, despatxà la butlla al bisbe de València a favor de l'obra.
Al seu torn, el síndic de la ciutat de Xàtiva sol·licità al rei Jaume II d'Aragó la gràcia d'esta fundació monàstica, i el monarca va expedir el decret l'1 de gener de 1325 que l'autoritzava i li assignava una almoina per a la seua fundació.
Així doncs, es van comprar terrenys al costat dels murs nord de la ciutat i de la porta Nova, anomenada després de les Monges i més tard del Lleó. L'església va ser dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpció.
El rei Pere, IV d'Aragó i II de València, des de Lleida, va dirigir carta l'1 de juny de 1338 a l'abadessa sor Beatriu de Saragossa en què li comunicà el seu acord de protegir el monestir de Xàtiva, al qual concedia salvaguarda reial, amb pena de mil morabatins d'or a qui la contravinguera.
El monestir, fundat extramurs de Xàtiva en 1325, va sofrir a mitjan segle XIV moltes calamitats. Per causa de la Guerra de la Unió hagueren d'abandonar temporalment el convent. L'edifici va quedar quasi arruïnat en 1348. Tres anys més tard la ciutat de Xàtiva reféu el monestir, que va ser derrocat definitivament amb motiu de la Guerra dels dos Peres en 1359, i la comunitat es va allotjar durant un cert temps en una casa particular, fins que en 1364 va ser autoritzada a traslladar-se a un nou monestir intramurs, on quedaren reinstal·lades les monges en 1369 portant el cos de la fundadora, la viuda de Roger de Llúria.
Les clarisses van conservar la propietat dels seus solars extramurs, i el nou monestir va obtindre autorització per a construir un túnel per davall les muralles. En el citat hort inferior (que arribava fins al convent del Carme) es va projectar edificar una casa i tanca amb merlets, semblant al frontispici del monestir, segons el projecte de l'arquitecte Vinyes.
Després les religioses, ressentides de salut, van atribuir els seus mals a l'abusiu cultiu de l'arròs, que arribava fins a les mateixes muralles de la ciutat, i van sol·licitar al papa Urbà V el trasllat a València. La ciutat es va oposar a esta pretensió perquè contrariava els desigs de la fundadora; i el cardenal d'Òstia, a final de 1369, va fallar contra aquella demanda.
Amb motiu de la Guerra de la Successió de 1707, les monges es van traslladar a València acompanyades de molta gent i d'una guàrdia de cavallers. I ací estigué la comunitat durant huit anys fins que va quedar reedificada i repoblada la nova ciutat de San Felipe. En tornar van restituir processionalment al temple el crucifix de l'altar major, que en 1707 el veí Joan Casanova havia salvat de l'incendi amb el risc de la seua vida.
L'expulsió dels moriscos, succeïda a principis del XVII, l'extinció dels senyorius jurisdiccionals, i amb això la pèrdua de les rendes dels senyorius de les valls de Seta i Travadell i la tercera part del delme de les rendes d'Alcoi, i la desamortització de Mendizábal van suposar la ruïna de la comunitat, que hagué de viure d'almoines.
A l'adveniment de la República la comunitat estava ja completament arruïnada. L'Ajuntament, complint ordes del govern d'Azaña, va formalitzar l'acta de confiscació dels convents de Xàtiva, previ inventari dels seus béns; i en les façanes es van posar rètols que deien: “Adquirit este local per l'Ajuntament per a mercat”. El comité revolucionari va ordenar el derrocament de l'edifici, que efectuà en part.
– Descripció arquitectònica
Comptem amb diferents descripcions del monestir, l'arquitecte fra J. Albert Pina, carmelità xativí, va escriure en el segle XVIII una “Descripción de las medidas y magnificencias del Real Monasterio de Santa Clara” que consta de 33 folis.
Carchano, en el seu manuscrit de 1917, diu: “la façana és com si fóra una fortalesa, amb porta d'arc apuntat i damunt l'escut reial i la corona; el mur té merlets amb corones, i en l'església, al costat de l'evangeli, hi ha el sarcòfag on reposen les restes de la fundadora del monestir”.
La descripció actual que fa de l'edifici Marià González Baldoví, director del Museu de l'Almodí de Xàtiva, és la següent:
“Sabem que el Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva estava en construcció en 1365, després de la Guerra dels dos Peres. És interessant destacar que les obres van ser coetànies a les del convent dels franciscans, ja que els dos havien sigut derrocats amb motiu de la citada contesa.
Considerem absolutament versemblant que, per tractar-se de dos edificacions coetànies del mateix orde, masculina i femenina, els seus trets i execució es degueren al mateix mestre d'obres, i que seguiren per tant unes pautes de distribució i d'ornamentació molt semblants, potser amb la diferència que les clarisses disposaven de més capital i tal vegada el seu monestir aconseguí més riquesa en l'execució material. No obstant això, el temple dels frares es féu de majors dimensions perquè es dedicaven a la predicació i per això es va pensar per a acollir més fidels, comesa que no tenien les monges.
El monestir de Santa Clara formava un quadrilàter d'aproximadament 70 per 70 metres, organitzat al voltant d'un claustre. A grans trets, la seua distribució era la següent:
– La façana lateral de l'església (sud) i la porteria donaven al carrer de Montcada.
– L'ala de llevant era el dormidor o el refectori, no en sabem molt bé l'ús.
– En la part nord hi havia la cel·la abacial, la sala capitular i l'arxiu.
– L'ala de ponent pareix que l'ocupaven la infermeria, encara que no és segur, i altres dependències menors.
En el segle XVII s'amplià el claustre, encara que l'original gòtic va quedar intacte. L'església, d'arcs perpanys, sostrada a dos aigües i testera plana, va ser recoberta amb una volta de canó amb llunetes.
Les descripcions inèdites del segle XVIII ens informen sobre les dependències següents:
– Porteria, torn i reixa per a les visites.
– Infermeria, amb sostre encaixat i policromat d'estil mudèjar.
– Claustres baixos, de voltes de creueria recolzades en mènsules, amb les nervadures policromades en blau cobalt.
– Claustres alts.
– Església, amb sagristia, cor alt i cor baix, que també tenia sostre encaixat i policromat, del qual es conserven sis peces mudèjars en el Museu, datades entre 1402 i 1410.
– Dormitori i refectori.
– Arxiu.
– Sala capitular.
– Cuines.
– Cementeri.
– Hort, amb 16 fonts, alguna manierista, com es veu en les fotos antigues.
En 1748 va sofrir els efectes de l'anomenat terratrèmol de Montesa i l'estructura de la nau del temple se'n va ressentir. A causa del perill que comportava, el mestre d'obres de la ciutat va aconsellar derrocar els arcs perpanys de la coberta fins a les impostes i substituir-los per una coberta de cintres de fusta en tisora, com actualment estan, ocults per la volta del XVII.
La resta del temple gòtic, que havia sigut revestit de maçoneria en el XVII, continua així, però els contraforts originals de pedra es troben davall els lluïts d'algeps. D'este detall sí que en dóna informació Sarthou, perquè va excavar els fonaments d'un d'ells.
Edificacions i dependències conservades
– Temple i dependències annexes
Durant la Guerra Civil el monestir va ser dinamitat i derrocat en gran part. En resten:
De la zona de la porteria només subsistix la porta ogival de dovelles llises, per la qual s'accedix al monestir des del carrer de Montcada.
L'església existent hui és un temple d'una nau, alçat en el s. XIV, amb contraforts interiors i capelles entre ells. Ignorem si es conserven els arcs transversals i la coberta original, que degué estar policromada en estil mudèjar, com les restes del cor, ja que el que es veu és la volta de canó. En la façana sud, que és la principal i dóna al carrer de Montcada, no es veuen els finestrals ogivals amb traceria, que degué tindre igual que el temple germà de Sant Francesc. Com que ara no té il·luminació natural, cosa que va contra la lògica, considerem molt probable que els finestrals foren tapiats, igual que va ocórrer en els de l'abans citada església de Sant Francesc, i que encara estiguen davall els lluïts d'algeps.
La portada és senzilla, del XVII, amb un gros bordó que envolta el va rectangular i un escut barroc sobre la clau, que pareix haver sigut traslladat d'un altre lloc del monestir. Està timbrat amb corona reial coberta, i no figura estudiat en cap monografia.
El cor alt va ser reconstruït després de la guerra, sense la sostrada encaixada, però amb el paviment original de taulellets verds i blancs, anomenats popularment “del mocador”.
Als peus del temple hi ha una dependència de volta de creueria (o d'arc perpany) recolzada en permòdols antropomorfs.
D'ella partixen dos escales: una anomenada per la comunitat “Secreta”, construïda en el segle XVII en una caixa de maçoneria, i amb pintures ornamentals de l'època i del XVIII en els sòcols, algunes de caràcter ingenu, que figuren fotografiades en l'inventari de béns de l'església. La citada escala només era utilitzada en Setmana Santa i comunica amb l'antesala del cor alt, que és la mateixa antesala que dóna al dormidor. L'altra escala, al costat de l'anterior, era la d'ús diari.
L'església té una espadanya de dos vans, rematada en frontó, alçada en el XVII. Recaient a la plaça de la Trinitat hi ha un cos d'edificació recrescut a partir d'una potent imposta recolzada en modillons fistonats barrocs, amb finestrals protegits per gelosies en volada, des dels quals, ocultes a la vista de la gent, les religioses presenciaven les processons. Encara que se sap que n'hi hagué més en la ciutat, són les úniques que es conserven. Ignorem des d'on s'accedix a la sala de les gelosies.
– Cor alt
En el cor alt es conserven dos nínxols laterals, amb quatre portelles cada un, pintades exteriorment amb figures d'àngels, i interiorment ornamentades amb adorns rococó de colradura de plata, d'estil i factura excel·lents. També figuren fotografiats en l'inventari citat.
Estos nínxols, que adopten una disposició longitudinal, albergaven les imatges jacents de la Pietat, o Crist mort, i l'Assumpció, ambdós tallades per Esteve Bonet, la segona era una imatge de les de vestir. D'elles es conserven els caps, els peus i les mans, així com la indumentària brodada, i nombrosos coixins de vellut roig brodats en or.
A pesar d'haver sigut derrocat el cor durant la guerra, el paviment és original i es va refer exactament com era, amb taulellets autèntics. Sabem que el dibuix del paviment és el mateix perquè existix en el monestir (hui a Canals) un quadro [...] l'autor del qual es cognomena Bellver, que representa un miracle succeït al cor quan va caure un llamp. La pintura és molt minuciosa i es veu el detall de la disposició del paviment, així com gran part dels quadres que nosaltres vérem i inventàrem in situ en el tantes vegades citat inventari.
– Refectori i dormitori
Formant angle recte amb l'església, i en direcció sud-nord, des de la plaça de la Trinitat fins quasi arribar a l'Albereda, s'alça un imponent cos d'edificació, les dimensions del qual anotem ací de memòria: uns 12 metres d'ample, uns 15 d'alt, i entre 35 i 40 de llarg. És a dir, una gran nau medieval, semblant a la de les esglésies de Sant Francesc i de Sant Domènec.
Es tracta d'una construcció del tres-cents, de potents i elevats arcs perpanys de pedra amb aresta abocellada, que sustenten una coberta a dos aigües. Els contraforts són interiors. En el segle XVIII es va construir a mitja altura un forjat, de manera que l'espai va quedar dividit en dos nivells.
En l'inferior es va instal·lar llavors el refectori, amb sostre de sobrecel en el centre del qual hi ha pintat un gran escut de la fundadora del monestir, Saurina d'Entença, que mai ha sigut restaurat i es conserva en perfectes condicions.
Sobre la llinda de la porta de la testera del refectori hi ha una imatge de santa Anna i la Mare de Déu en relleu d'alabastre policromat i daurat, del segle XIV, que conserva part d'ornamentació d'un pany arquitectònic d'arqueries cegues, per la qual cosa suposem que degué formar part d'un altar o parament.
La fusteria de les portes d'accés és de gran qualitat, de dos fulles de grans dimensions treballades per les dos cares en el XVIII.
Al fons, darrere la testera, hi ha l'antiga cuina, de la qual destaquen les piles de marbre del Buixcarró, i l'escala, amb barana de pilastres rococó i escut de la fundadora, i els paviments ceràmics de la mateixa època, traslladats d'altres llocs del monestir. Des de la cuina eixim a l'hort a través d'una porta ogival de fusta de dos fulles i clavaó gòtics, l'única porta conservada de l'època de construcció del monestir.
Des de l'escala de la cuina es puja al dormitori, que, com vam dir, té un altre accés pel costat oposat que recau a l'antesala del cor. Es conserva un tram de l'escala construïda en el segle XVI de caixa hexagonal d'algeps, amb arestes abocellades i cares prismàtiques en què alternen frontons corbs i rectes petxinats.
Ja en el nivell del dormitori hi ha una portadeta, també d'algeps, renaixentista, amb pilastres acanalades i frontó.
La gran sala de dormitori està hui compartimentada en cel·les construïdes de rajola lluïda. El paviment és de rajola roja, i va tindre escenes de ceràmica vidriada, ja desaparegudes.
En alguns dels nivells intermedis pels quals es passa al pujar l'escala apareixen els potents arcs perpanys de l'edificació en sales de reduïdes dimensions amb bells paviments ceràmics, alguns eixits de la Reial Fàbrica de Taulellets de València, època Disdier”.
b) Parts integrants
Les parts que es consideren integrants del monument al costat de les seues pertinences respectives, són:
– Porteria.
– Ruïnes del claustre.
– Església amb cors alt i baix (ala sud).
– Dormitori i refectori (ala est).
– Cuines.
– Cementeris.
– Hort.
– Pintures murals:
– La pintura mural ovalada sobre volta del presbiteri denominada Santíssima Trinitat, d'escola valenciana, tremp sobre algeps del segle XVII.
– El conjunt d'escala santa amb capella, en què destaquen: l'emblema de l'orde franciscà en l'accés; els àngels i motius vegetals del segle XVII al costat de l'arrimador, la imatge de personatges pujant una escala davant del pontífex i els búcars amb rocalls en el sobrecel.
– Les pintures de l'interior dels dos nínxols del cor alt: un amb el Pare Etern, núvols i orles vegetals, i el situat davant, amb Esperit Sant, núvols i orles vegetals, tots dos elaborats al tremp sobre algeps, d'escola valenciana del segle XVIII.
– La pintura de santa Clara en la llinda de la porta d'accés al cor baix i l'escut de Saurina d'Entença en el refectori antic, pintat al tremp, del segle XVIII.
– Escultures, relleus i escuts:
– El relleu de santa Anna, del segle XIV, situat en l'interior del dormitori.
– El conjunt d'escala de talla en obra i rajola, del segle XVI.
– Les mènsules del segle XIV de l'arc perpany de la sagristia antiga del cor baix, que reflectixen dos rostres femenins.
– L'escut nobiliari tallat en pedra en la porta de l'església.
– L'escut nobiliari tallat en fusta, del s. XVII, en barana de l'escala de cuina antiga.
– L'escut de Saurina d'Entença, del s. XVII, situat sobre la llinda de la porta d'accés al convent.
– Les talles policromes de l'església, relatives a sant Miquel, del segle XVIII (situada en la primera capella costat sud de l'església), la Puríssima, del segle XIX, i la Santíssima Trinitat, del segle XIX.
– Marbres:
– La pila llavador de tres sins, de 1763.
– Quatre piles, del segle XVIII.
– Una pila d'aigua beneïda de marbre, del segle XVIII.
– Taulells:
– El paviment, sòcol i ampit de barana amb motius geomètrics florals, s. XVIII, del cor alt.
– El paviment de la infermeria dels segles XVIII-XIX, de motius geomètrics-vegetals i el paviment de motius geomètrics, de la Reial Fàbrica València en l'antic noviciat, del segle XIX.
– Vidrieres:
– Les dos circulars de dibuixos geomètrics del segle XVII.
– En la façana sud d'església:
– Santa Clara, entre els segles XVIII i XIX
– Sant Francesc, entre els segles XVIII i XIX
– la Immaculada, entre els segles XVIII i XIX.
c) Pertinences i accessoris
– Taules:
– Les huit taules de les portes dels dos nínxols del cor que reflectixen les imatges de sant Miquel, Seatiel, Baraquiel, Uriel, l'Assumpció, sant Gabriel, Jeudiel i sant Rafael, així com una santa Clara del s. XVII en l'antic cor baix.
– Llenços:
– El retrat del s. XVII de la fundadora, Saurina d'Entença, situat en la cinquena capella del costat sud de l'església.
– La Santa Cena de gran format, situada en el refectori, del senyor Vicent López Portaña i que porta la inscripció: “Vicente López, pintor de cámara de S.M. lo pintó en Vª. en 1806”.
– Ebenisteria:
– Les portes d'accés a la sagristia, del segle XVIII.
– La porta de cuina a claustre, del segle XVII.
– La porta d'accés al dormitori antic, del segle XVIII.
– El cadirat del cor, del segle XIX.
d) Delimitació de l'entorn afectat
Justificació de la delimitació proposada
La delimitació dels entorns de protecció s'establix en funció dels següents criteris:
– Parcel·les que limiten directament amb la que ocupa el BIC, en què qualsevol intervenció que es realitze podria afectar el BIC tant visualment com físicament.
– Parcel·les recaients al mateix espai públic que el BIC i que constituïxen l'entorn visual i ambiental immediat i en què qualsevol intervenció que es realitze puga suposar una alteració de les condicions de percepció d'este o del caràcter de l'espai urbà.
– Espais públics en contacte directe amb el BIC i les parcel·les enumerades anteriorment i que constituïxen part del seu ambient urbà immediat.
– Edificacions o qualsevol element del paisatge urbà que, encara no tenint una situació d'immediatesa amb el BIC, afecten de forma fonamental la seua percepció.
Delimitació de l'entorn de protecció
Origen: intersecció de la prolongació de la mitgera entre les parcel·les números 08 i 09 de l'illa núm. 50880 i el límit nord de l'avinguda de Selgas, punt A.
Sentit: horari.
Línia delimitadora: des de l'origen, punt A, la línia es dirigix cap a la mitgera entre les parcel·les 08 i 09 de l'illa núm. 50880, continua per la posterior de la parcel·la números 11 i 12, fins a travessar les mitgeres de les parcel·les números 16 i 17. Seguix per l'eix del carrer de Santa Anna i incorpora la parcel·la núm. 01 de l'illa núm. 51871. Creua el carrer de l'Àngel i prosseguix per les posteriors de les parcel·les números 04, 03, 02 i 01 de l'illa núm. 51870, les 04, 03, 02 i 01 de l'illa núm. 50873 i les 03, 02 i 01 de la 50870. Creua el carrer Pare Urios i incorpora la parcel·la núm. 04 de l'illa núm. 49873. Creua el carrer Montcada i prosseguix per les posteriors de les parcel·les de l'illa núm. 49886 recaients al carrer Portal del Lleó. Creua l'avinguda de Selgas i incorpora les façanes de les illes números 49881 i 50896, prosseguix pel límit nord de l'avinguda fins al punt d'origen.
e) Normativa de protecció del bé d'interés cultural i el seu entorn
Article 1
L'Ajuntament no podrà atorgar llicències per a actes d'edificació i ús del sòl relatives a immobles declarats d'interés cultural, o els seus entorns, sense haver acreditat per l'interessat l'obtenció de l'autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports, quan siga preceptiva, a tenor de l'article 35 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià. La citada autorització haurà de tindre en compte els criteris establits en els articles 38 i 39 de la mateixa llei.
Article 2
Els usos permesos en el monument seran tots aquells compatibles amb la posada en valor i gaudi patrimonial del bé i que contribuïsquen a la consecució dels dits fins. L'autorització particularitzada d'ús es regirà per l'article 18 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.
Article 3
Fins que l'Ajuntament redacte el preceptiu pla especial de protecció o siga convalidat el planejament vigent als efectes de l'article 34.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, en els edificis de l'entorn queden prohibides les demolicions, l'augment de volum o la modificació del caràcter tradicional de les façanes recaients a la via pública que han constituït l'ambient propi del monument.
Article 4
Per a tramitar l'autorització, totes les intervencions requeriran la definició precisa de l'abast, amb la documentació tècnica que per la seua especificitat els corresponga, i amb la ubicació parcel·lària i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la transcendència patrimonial.
Este últim aspecte serà avaluat pel tècnic municipal, de l'informe del qual l'Ajuntament podrà derivar la no necessitat del tràmit previ per a obtindre l'autorització en actuacions que se situen fora del present marc normatiu per falta de transcendència patrimonial, com seria el cas de les obres i instal·lacions dirigides a la correcta conservació, bon ús i habitabilitat interior dels edificis que no tinguen reconeixement individualitzat de bé d'interés cultural o bé de rellevància local, així com les actuacions de mer manteniment de la urbanització i que, per plantejament, tècnica i abast, no suposen posar en perill els valors de l'edifici i/o els valors generals de l'entorn.
En estos casos, l'Ajuntament comunicarà a esta administració en el termini de 10 dies la concessió de llicència municipal, adjuntant com a mínim l'informe tècnic que es menciona en el paràgraf anterior, un pla d'ubicació i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la falta de transcendència patrimonial.
Article 5
La contravenció del que preveu l'article anterior, determinarà la responsabilitat de l'Ajuntament en els termes establits en l'article 37 de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
Article 6

linea
Mapa web