DECRET 111/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual es declara bé d'interés cultural immaterial els tocs manuals de campanes en l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia.
| Texto | Texto2 | |
|---|---|---|
| Publicat en: | DOGV núm. 7082 de 05.08.2013 | |
| Número identificador: | 2013/8318 | |
| Referència Base de Dades: | 007572/2013 | |
-
Anàlisi jurídica
Texto Texto Texto2 Data d'entrada en vigor: 06.08.2013 Aquesta disposició està afectada per: Corregida per: -
Anàlisi documental
Texto Texto Texto2 Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Cultura i Esport Grup temàtic: Legislació Matèries: Cultura Descriptors: Temàtics: bé cultural, protecció del patrimoni Descriptors toponímics: Albaida, Castelló de la Plana, Segorbe, València (ciutat)
DECRET 111/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual es declara bé d'interés cultural immaterial els tocs manuals de campanes en l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia. [2013/8318]
PREÀMBUL
L'article 49.1.5.a de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un bé d'interés cultural s'ha de fer mitjançant un decret del Consell, a proposta de la conselleria competent en matèria de cultura. Tot això sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'Administració General de l'Estat.
Així mateix, la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, en l'article 45 disposa que han de ser declarats béns d'interés cultural les activitats, coneixements, els usos i les tècniques que constituïxen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i el gènere de vida tradicionals del poble valencià. Igualment, poden ser declarats béns d'interés cultural els béns immaterials que són expressions de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i en especial aquelles que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.
Mitjançant Resolució de 27 de novembre de 2012, de la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, es va acordar incoar l'expedient per a la declaració com a bé d'interés cultural immaterial a favor dels tocs manuals de campanes en l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia.
En la tramitació de l'expedient va concedir tràmit d'audiència a l'arquebisbat de València, al bisbat de Segorbe-Castelló, al capítol de la catedral de Segorbe, al capítol de la catedral de Valencia, a l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, a l'Ajuntament de Castelló de la Plana, als Campaners d'Albaida, als Amigos de las Campanas de Segorbe i als Campaners de la Catedral de Valencia.
En compliment del que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, en l'expedient consten els informes favorables de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universitat de València, de la Universitat Catòlica de València, del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Per tot això, complits els tràmits previstos en l'article 43 de la Llei 5/1983, de 30 de desembre, del Consell, i en els articles 26 i següents de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, a proposta de la consellera d'Educació, Cultura i Esport i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió del dia 2 d'agost de 2013,
DECRETE
Article 1. Objecte
Es declara bé d'interés cultural immaterial els tocs manuals de campanes en l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia.
Article 2. Descripció del bé i valors
La descripció del bé i els seus valors es fan constar en l'annex del present decret.
Article 3. Mesures de protecció
La Generalitat vetlarà pel normal desenrotllament i la pervivència d'esta manifestació cultural i tutelarà la conservació dels seus valors tradicionals. Qualsevol canvi que excedisca el normal desenrotllament dels elements que formen esta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural, per a, si és el cas, l'autorització administrativa i la consegüent modificació de la present declaració.
La protecció d'estos quatre conjunts de tocs manuals de campanes com a bé d'interés cultural de caràcter immaterial suposa no sols la protecció genèrica de les seues activitats, coneixements i tècniques, sinó també de les instal·lacions, les campanes i els tocs en el seu estat actual, sense interferir en el seu ús habitual per a tocs diaris, festius o de difunts o inclús per a concerts extraordinaris.
Al contrari, qualsevol mecanització, modificació de campanes o d'instal·lacions, i desplaçament o variació del conjunt de bronzes, haurà de ser autoritzat explícitament, i per mitjà de projecte degudament presentat al centre directiu competent, sempre que no impedisca, dificulte o modifique els tocs tradicionals de campanes, dels quals estos quatre conjunts són un clar exponent i una referència fonamental per al patrimoni cultural dels valencians.
La gestió dels tocs manuals de la església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, del campanar de la Vila de Castelló de la Plana, de la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i de la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia són competència dels seus respectius titulars: església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, Ajuntament de Castelló de la Plana, capítol de la catedral de Segorbe i capítol de la catedral de Valencia.
De la mateixa manera, les administracions públiques fomentaran la difusió d'este bé, en garantiran l'estudi i la documentació amb criteris científics, i incorporaran els testimonis disponibles a suports materials que en garantisquen la pervivència.
DISPOSICIONS ADDICIONALS
Primera. Publicació i inscripció
El present decret es publicarà en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana y en el Boletín Oficial del Estado, i la declaració s'inscriurà en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, i es comunicarà, així mateix, al Registre General de Béns d'Interés Cultural del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport.
Segona. Absència d'incidència en el gasto públic de la present disposició
La implementació i posterior desplegament del present decret no podrà tindre cap incidència en la dotació de tots i cada un dels capítols de gasto assignada a la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, i, en tot cas, haurà de ser atés amb els mitjans personals i materials de la conselleria competent per raó de la matèria.
DISPOSICIÓ FINAL
Única. Entrada en vigor
El present decret entrarà en vigor l'endemà de ser publicat en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana.
Valencia, 2 d'agost de 2013
El president de la Generalitat,
ALBERTO FABRA PART
La consellera d'Educació, Cultura i Esport,
MARÍA JOSÉ CATALÁ VERDET
ANNEX
1. Dades sobre el bé objecte de declaració.
a) Introducció.
Els tocs de campana formen part del paisatge sonor i cultural dels valencians des de la conquista cristiana. Es diu que el mateix rei Jaume I portava xicotetes campanes en el seu equipatge, i el poeta Ibn-Al-Abbar ja escriu, als pocs anys de la incorporació del Regne de València a la cultura cristiana europea, que «el soroll de les campanes ha substituït la veu que cridava a l'oració». Respecte a estes xicotetes campanes, tot apunta que una de les campanes senyaleres o «campaneta dels Morts» de la catedral de Valencia, datada a principis del segle xiii i restaurada fa uns anys, puga ser una d'estes campanes medievals.
Les veus de les campanes han constituït, al llarg dels segles, la veu de la comunitat, el mitjà d'expressió i de comunicació més immediat i eficaç al servici de tots, la referència sonora que servia per a informar i coordinar tota una comunitat local. Les campanes construïxen el temps col·lectiu, no sols a través dels rellotges, sinó dels diversos tocs, que marquen el transcurs de la jornada, de la setmana, de l'any i de la vida. Marquen espais festius o de dol, i indiquen amb els seus tocs la rellevància de certes persones, bé en el moment de la seua mort, bé en altres esdeveniments extraordinaris. Per això les campanes arriben més enllà del significat religiós, sense oblidar-lo, ja que es convertixen en la veu d'una comunitat, en el seu símbol sonor més intuïtiu i emotiu. Els tocs tradicionals es caracteritzaven per la seua gran varietat local, estrictament reglamentats, i molts d'estos són iguals en el contingut però diferents i inclús oposats en les formes. Per exemple, el final del toc de festa de la ciutat de Valencia és el toc de morts principal en l'horta que rodeja la ciutat.
Els valencians hem desenrotllat, al llarg dels segles, una cultura pròpia, una manera diferenciada de tocar les campanes, basada primer en els repicaments i en les campanes oscil·lants, i més tard en el volteig generalitzat, sovint combinat amb les maneres anteriors de toc. És innegable que els primers tocs de campanes consistien en campanes oscil·lades o repicades, i que en el campanar Nou de la catedral de Valencia, l'actual torre del Micalet, cap a 1425, eren tocades d'esta manera. Però els tocs van evolucionar cap a una manera més pròpia, encara que mantenint les campanes oscil·lades i inclús parades per a certs repicaments cerimonials, com ara «el repic» o els tocs de «Dominica Morada», propi de Quaresma o de l'Advent. Així, les campanes comencen a voltejar a Valencia, donar la volta per complet, cap a finals del segle xvi, i no arriben a fer-ho a Segorbe fins a finals del segle xviii. El model catedralici es va estendre a tot el territori, i encara que ara només es pensa a voltejar, «revoltejar», «voleiar», «tocar a vol» les campanes, els repicaments continuen sent la manera més creativa, antiga i local de tocar. En els repicaments es posen totes les cordes de manera que es puguen tocar totes les campanes al mateix temps, fent un «tranc», i després se sol repicar la campana menor amb les altres, sovint de major a menor, intercalant «trancs». Els ritmes tenen una certa llibertat, de manera que es pot saber qui repica i amb quantes ganes ho fa. El repic era treball del campaner, i requeria l'ascensió a la torre, és a dir, tocar des de dalt. Els francesos i anglesos ho fan a distància, amb llargues cordes, lluny de les campanes, sense comprometre's ni compenetrar-se amb estes. En el nostre territori es toquen les campanes històricament al seu costat, sentint-les i sentint. Per a repicar fa falta fixar les campanes; si es mouen, l'esforç és major i el toc és un desastre. Ací apareix un matís important: el cansament ha de ser el menor possible, perquè el comunicador es relaxe i es concentre en el procés de transmetre i en el plaer de comptar. Al contrari del que ocorre amb els actuals mitjans de comunicació de masses (ràdio, televisió, Internet), no era necessari disposar d'aparells per a percebre el missatge. Tampoc era necessari tindre connectats els mecanismes sobre l'emissora precisa. El so de les campanes arribava, generalment, a tota la comunitat, i inclús més enllà, per a construir uns missatges sonors necessaris per al funcionament col·lectiu. Només quedaven exclosos d'esta informació els sords i els forasters, ja que els tocs constituïxen missatges comprensibles només en els límits de la pròpia comunitat. En conseqüència, els mateixos tocs contribuïen a augmentar la solidaritat del grup, a construir una identitat diferenciada. En el campaner tradicional destacava la seua humilitat, sabia que amb els seus tocs podia despertar la comunitat, anunciar desgràcies o trencar els ritmes vitals. I no obstant això, no utilitzava el seu poder per als seus fins, sinó que es posava al servici de la comunitat, i es limitava sense necessitat de censura per a complir la seua obligació, és a dir, la construcció de missatges que coordinaven, informant, les activitats del grup.
El toc més específic de les grans festes valencianes és el volteig de la campana major, alternat i combinat amb els «trancs» o acords a l'uníson de les altres campanes de la torre, amb el contratemps rítmic del repicament del tiple o campana més aguda. Este toc, que anuncia les celebracions majors, té la seua contrapartida amb el volteig general, és a dir, el volteig de totes les campanes, i marca així, amb les diferents combinacions, moments i espais distints del ritual festiu. Esta cultura campanera es va desenrotllar en les catedrals, i va crear al mateix temps un llenguatge comú, una manera valenciana de tocar, i al mateix temps es van donar diverses variants locals, articulades a través del model marcat per les catedrals.
Els canvis ocorreguts en els últims decennis, especialment relacionats amb un cert abandó de les tradicions i una mecanització quasi absoluta de les campanes, va suposar la pèrdua d'uns tocs diferenciats, que van ser substituïts per motors repetitius i sense caràcter propi. Uns 1.500 campanars es van electrificar en pocs anys i podem assegurar que cap a 1990 la pràctica totalitat dels tocs tradicionals havien desaparegut. Les campanes, per tant, van perdre el seu valor col·lectiu cap a la dècada de 1960. Pareixia que per a ser moderns i per a adaptar-se a les noves normes conciliars calia trencar tota tradició i començar novament. Així, els tocs, que cobrien les necessitats de la comunitat al llarg de tota la seua vida, social i individual, es van anar limitant als tocs de missa i de festa, i potser de difunts. Tocs com el d'oració al llarg de la jornada, de vespra de diumenge, tocs contra les tempestats, tocs per a tancar les muralles i molts altres van desaparéixer no sols dels campanars sinó inclús de la memòria col·lectiva.
Uns pocs campanars, com els d'Albaida i Castelló de la Plana, van mantindre la tradició manual, inclús sense electrificar les seues campanes, i en aquells anys es van consolidar dos nous grups de campaners en les catedrals de Segorbe i Valencia, llavors parcialment mecanitzades, que van recuperar la tradició manual dels tocs de campanes extraordinaris, tant festius com de difunts.
Encara que s'han rebut expressament les sol·licituds de les associacions de campaners d'Albaida i Valencia, fa temps que s'estudien les activitats immaterials executades amb les nostres campanes i, per tant, es procedix a la protecció de quatre campanars i els seus corresponents tocs manuals, que servixen d'exemple patrimonial i referència sonora. Es tracta de la torre d'Albaida, que ha sabut conservar des del segle xiii fins a l'actualitat i de manera ininterrompuda el toc manual de campanes, complint la consueta exhaustivament tots els dies de l'any. També el campanar municipal de Castelló de la Plana, amb la singularitat d'ambdós mai van mecanitzar les seues campanes i mantenen fins hui tant els tocs diaris com els festius i de difunts. I, finalment, les catedrals de Segorbe i de Valencia, que, a través de les seues corresponents associacions de campaners, han recuperat la totalitat dels tocs festius ordinaris i extraordinaris, i mantenen i divulguen les seues tradicions, els seus tocs i les seues campanes.
Estos quatre grups de tocs manuals constituïxen el paradigma, el model dels conjunts immaterials millor conservats i per tant mereixedors del major nivell de protecció. Els nous grups de campaners existents en les diòcesis de Segorbe-Castelló i Valencia, cada vegada més nombrosos, hauran de ser estudiats, cas per cas, per a la seua possible protecció com a béns de rellevància local de caràcter immaterial, a causa de l'interés de les seues actuacions i de la fragilitat del patrimoni immaterial.
Totes les torres protegides compten amb dos grups ben diferenciats de campanes: les del rellotge, immòbils i ubicades en la part superior de la torre, i les litúrgiques, de volteig, ubicades en la sala de campanes. Els tocs del rellotge constituïxen una referència històrica local i són generalment competència municipal que exercix l'obligació antiga d'informar els seus veïns del pas del temps, tant de dia com de nit, obligació que es convertix, al seu torn, en un secular dret veïnal a ser informats del pas del temps per mitjà del rellotge comunitari.
Les campanes litúrgiques també marquen, a la seua manera, el pas del temps, assenyalant les parts de la jornada (matí, migdia, capvespre), les diverses funcions litúrgiques, els distints temps laborables o festius, així com les creences i els sentiments més profunds de la comunitat, tant festius com de dol. En resum, la música col·lectiva més alta i sonora de cada comunitat.
La protecció inclou només dos grups de la diòcesi de Segorbe-Castelló i dos de la diòcesi de Valencia, ja que en la província d'Alacant cap de les seues dos catedrals, ni una altra torre campanar de la seua diòcesi, conserven tocs manuals de les seues campanes. El mateix ocorre amb poblacions del nord de la Comunitat Valenciana, que pertanyen jurídicament a la diòcesi de Tortosa, també de tocs mecànics. Es confirma, per tant, que l'existència de tocs manuals de campanes en la catedral de cada diòcesi es correspon amb l'activitat de grups de campaners. En este sentit, i d'acord amb l'organització medieval i eclesiàstica del territori, la diòcesi es convertix en un territori culturalment homogeni, pel que fa a tradicions inclús musicals.
Com és habitual en la cultura tradicional valenciana, els tocs estan regulats per consuetes o relacions escrites de tocs, amb estricta regulació segons les festivitats, els temps, els espais i les persones. Les relacions més completes es conserven en les catedrals, mentres que en els altres llocs, que repetien el model simplificat de la seua pròpia diòcesi, es regien més aïna per la tradició oral. La tendència actual és a fixar per escrit les normes dels tocs de les campanes, en cada una de les torres, inclús les més xicotetes.
Per tant, les raons bàsiques per a la declaració dels tocs de campanes són:
1r Constituïxen un patrimoni immaterial i intangible.
2n. Utilitzen campanes històriques i documents antics en la seua execució.
3r. Es realitzen en un contenidor que per si mateix resulta ser patrimoni monumental.
4t. La realització de l'activitat és pública durant l'execució dels tocs.
5t. Estan consolidades com a manifestació artística i com a mostra d'unes tradicions, coneixements i tècniques pròpiament valencians gràcies a la recuperació i execució per part d'una associació cultural estable.
b) Denominació.
Els tocs manuals de campanes en l'església parroquial de l'Assumpció de Ntra. Sra. d'Albaida, en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de Valencia.
c) Localitats.
Albaida, Castelló de la Plana, Segorbe i Valencia.
d) Data de realització.
Tot l'any litúrgic, amb les excepcions extraordinàries (festives o de difunts) previstes en les corresponents consuetes.
e) Actors.
Les associacions de campaners de cada una de les torres indicades, constituïdes legalment en els últims anys, i successores, cada una a la seua manera, dels antics campaners professionals de cada un dels campanars: Colla de Campaners d'Albaida, campaner municipal de Castelló de la Plana, Amigos de las Campanas de Segorbe i Campaners de la Catedral de Valencia.
f) Descripció del bé.
Resulta convenient iniciar una diferenciació d'estos als efectes d'exposició. No obstant això, qualsevol d'estes són part d'un mateix tot, per què tracten dels tocs manuals tradicionals i, per tant, s'han unit en un únic expedient per a la seua protecció.
Els tocs de campanes tradicionals realitzats de manera manual en els campanars de l'Assumpció d'Albaida, campanar de la Vila de Castelló de la Plana, catedral de Segorbe i catedral de Valencia formen part no sols dels actes litúrgics dels temples als quals servixen, sinó que conformen també la vida quotidiana, setmanal, festiva i de dol de les poblacions en què els campanars protegits formen part simbòlica, icònica i sonora.
1r. Albaida campanar de l'església parroquial de l'Assumpció.
La torre campanar d'esta església renaixentista ha sigut sempre el principal referent o símbol arquitectònic de la ciutat, i està protegida, com el temple, com a bé de rellevància local en la seua categoria de monument d'interés local. La consueta i els costums relatius al so de les campanes mai electrificades, sempre tocades i voltejades a mà, han conformat el paisatge sonor de la ciutat des del segle xiii. Com ja s'ha indicat, a mitjan segle xx la majoria de pobles i ciutats valencianes van electrificar i van motoritzar els jocs de campanes, i en algunes van interrompre, temporalment i reversiblement, la transmissió secular del patrimoni immaterial del toc manual. En contrast amb això, i amb la situació d'abandó en què han quedat molts campanars, els campaners d'Albaida han sabut resistir la crisi del gremi i perpetuar la tradició fins als nostres dies, de manera exemplar i admirable. Este és un element de singularitat i particularitat patrimonial provada, tant la tradició de prop de huit segles de continuïtat de tocs manuals com els elements mobles i immobles associats a esta. Els tocs s'han transmés oralment fins als nostres dies, en què s'han fixat en una consueta per escrit.
Els tocs diaris són interpretats actualment pel sagristà, mentres que els festius o de difunts són tocats per un nombrós grup de campaners, constituïts en associació denominada Colla de Campaners d'Albaida», majoritàriament jóvens i xiquets, que constituïxen un exemplar model d'allò que la UNESCO anomena la transmissió del patrimoni intangible a les jóvens generacions. A mitjan dècada de 1980, l'herència cultural transmesa pels campaners tradicionals va ser arreplegada per esta jove «colla de campaners», que van continuar tocant a mà ininterrompudament, tal com havien fet els seus predecessors. En 1992 es van constituir en associació cultural amb entitat jurídica, per a dedicar-se a l'estudi, recuperació i conservació dels elements de l'ofici (campanes, tocs, rellotge, etc.) i restaurar els béns immobles i mobles corresponents. D'este renaixement de l'ofici i la pràctica de campaner es van obtindre algunes millores substancials que van contribuir a consolidar el patrimoni material i immaterial d'Albaida. Es tracta de la restauració del campanar renaixentista i del joc de campanes, on s'han combinat la restauració de les campanes antigues amb unes altres de noves, que ha donat com a resultat un excel·lent joc de campanes, on destaquen les quatre majors foses a Holanda. En l'actualitat, la Colla de Campaners d'Albaida compta amb quinze jóvens integrants, d'entre 16 i 40 anys, i amb alguns xiquets de 8-10 anys, que són el futur de l'ofici, i que garantiran la conservació d'un patrimoni cultural i sonor amb quasi huit segles d'història.
Hereus dels campaners tradicionals, consideren que les campanes i els seus tocs com a instruments musicals tenen la funció de marcar els ritmes de la seua població, i que el seu so constituïsca una part essencial del paisatge sonor que han escoltat els seus avantpassats, que estan escoltant ells ara, i que volen que escolten els seus fills. A pesar de trobar-se prop d'una de les foses tradicionals, que es va encarregar en els anys seixanta d'electrificar gran part dels nostres campanars, a Albaida no van mecanitzar cap de les campanes del terme, gràcies a l'existència constant i continuada de campaners voluntaris.
Els tocs d'Albaida combinen el volteig per mitjà de soga que s'enrotlla i desenrotlla en les quatre campanes majors dels finestrals de la torre, amb el repicament de la campana centenària, sempre fixa, i el volteig per mitjà de cigonyal de les altres campanes menors, ubicades en la part alta de la sala.
Conscients de la fragilitat de la memòria, ja que la transmissió de tocs s'ha realitzat sempre per mitjà de tradició oral, per veu del sagristà que encara realitza diàriament els tocs ordinaris, en els últims anys han fixat per escrit la consueta que ordena el calendari i les diverses maneres de tocar les campanes, sempre manualment, segons les celebracions.
2n. Castelló de la Plana campanar de la Vila.
El campanar de la Vila o «torre del Fadrí» és una de les torres de campanes més singulars del nostre territori, ja que, després de molts segles de disputa entre l'Església i el municipi, es tracta d'un edifici i d'unes campanes plenament i exclusivament civils. Convertida l'església major en cocatedral de Santa Maria, la torre continua depenent de l'Ajuntament. Té protecció com a bé d'interés cultural en la seua categoria de monument.
Construïda esta torre, així com les seues campanes, a costa de la vila, es va inaugurar l'any 1604, i des d'esta època, sense cap interrupció, l'Ajuntament exercix el domini sobre les campanes, atén la seua recomposició, nomena campaner i disposa per complet d'estes, excepte pel que fa als tocs ordinaris de l'església.
El campanar de Castelló de la Plana és un cas extraordinari, d'exclusiva gestió municipal, de les campanes i els seus tocs. La torre, exempta, és gestionada en els tocs diaris per un funcionari municipal, que recluta també els diversos ajudants per als tocs festius i de difunts. El conjunt de set campanes de volteig va ser ampliat amb una campana de dimensió reduïda, procedent de la capella de l'antic cementeri, de manera que en l'actualitat el joc de campanes té huit bronzes. Hi destaca la campana «Maria», fosa en 1789, que va sobreviure a la Guerra Civil, ja que es va conservar per als tocs d'alarma. També es van salvar les dos campanes de quarts i la gran campana de les hores, «la Tàfol» fosa en 1604. Mentres que la resta del conjunt actual va ser reconstruït en 1939.
Estes campanes, de grans dimensions, no van ser mai electrificades, i és l'Ajuntament de Castelló de la Plana l'encarregat de tot el manteniment del conjunt, encara que els tocs habituals servixen de transmissor dels actes litúrgics de la pròxima cocatedral de Santa Maria, que no té campanar.
Les campanes, a pesar de les seues grans dimensions, són voltejades de manera manual, és a dir sense l'ajuda de sogues per al seu moviment. Inclús les campanes mitjanes i xicotetes giren per mitjà de l'impuls de les mans repetit a cada gir, facilitat per distintes tarimes, adaptades a l'altura de cada campana, que permeten l'acostament de la persona al bronze.
Els repics, més comuns en els segles passats, es limiten al toc de difunts i als senyals diaris com el toc d'oració o de missa, que es realitzen pujant a la mateixa torre, sense emprar antics sistemes de cables que per l'exterior arribaven fins a sengles caixetins encara ubicats a l'un i l'altre costat de la porta principal d'accés.
Hi ha algunes llistes, poc elaborades, de tocs, sobretot de les dates i les hores de volteig, i la transmissió de la norma, fins hui, es realitza per transmissió oral i familiar, ja que almenys els tres últims campaners estan emparentats (pare fill marit de la néta). Els tocs, de transmissió oral, s'ordenen segons antigues tradicions municipals.
La torre té accés públic regular per mitjà de visites guiades conduïdes pel mateix campaner municipal. A més, una de les associacions festives de Castelló, la Colla el Pixaví, ha tingut la idea d'establir visites públiques durant les festes de la Magdalena (la setmana entorn del tercer diumenge de Quaresma), des de 1988, ininterrompudament, il·lustrant les mencionades ascensions amb xicotetes publicacions anuals.
3r. Segorbe campanar de la catedral de Santa Maria.
La torre de la catedral, al costat del temple catedralici, es troba protegit com a bé d'interés cultural en la categoria de monument. El joc de campanes de la catedral de Segorbe està format per tretze campanes, de les quals onze són pròpiament les campanes litúrgiques, més les altres dos, de quarts i hores, que es toquen automàticament pel rellotge. Del conjunt, quatre campanes són històriques, entenent com a tals les anteriors a la Guerra Civil: la de les hores, l'única que procedix del campanar antic, i les tres menors, dos del segle xviii i una altra molt més recent, de 1918, encara que anterior a 1936. Cal destacar que les dos campanes barroques conserven els seus accessoris originals, és a dir batalls de ferro forjat i jous de fusta. La campana més important, sens dubte, és la de les hores, que encara que tardana (1659) encara utilitza la minúscula gòtica per a alguna de les seues inscripcions.
La Guerra Civil va suposar la destrucció indiscriminada de totes les campanes litúrgiques, que van ser desmuntades i que no van tornar a la catedral. A partir de 1939 es van anar recomponent els bronzes perduts, que han arribat fins fa poc, on encara s'ha refós alguna de les peces per a ajustar més el joc de campanes.
L'electrificació, a causa de la falta de mitjans, va ser només parcial, i les dos campanes majors i les xicotetes van quedar intactes, amb els seus corresponents jous de fusta. Les altres quatre van ser mecanitzades, inicialment, per Roses, d'Atzeneta d'Albaida (jous de ferro), en 1968. Les campanes van ser motoritzades per un mecànic local, per mitjà de rodes de motor, motors elèctrics i molls per a transmetre el moviment. Ni els jous, metàl·lics, ni les campanes, ni la tecnologia casolana, reproduïen els tocs tradicionals, que pareixien perduts per sempre.
No obstant això, al juny de 1984, i per iniciativa del fill de l'últim campaner, es va constituir l'Associació d'Amics de les Campanes. El capítol de la catedral va encarregar, en 1985, a esta associació el vol de les campanes de la torre, interpretant els tocs de festa i altres d'extraordinaris.
Com que es tracta d'una catedral, els tocs històrics són d'una gran complexitat, i basen els repicaments en el «teixit», que és la combinació de les diverses sogues unides a cada un dels batalls, i polsades des del centre de la torre. Els voltejos es fan per mitjà de sogues que s'enrotllen alternativament en el braç i en l'extrem de la palanca metàl·lica de volteig, i les campanes, per tant, giren en dos direccions segons siga el sentit del desenrotllament.
Al llarg dels segles van existir diverses relacions de tocs, associades al cerimonial propi de la catedral. Hi ha una prolixa descripció dels tocs manuals en el campanar de la catedral de Segorbe en el document d'Andrés Ibáñez Castañer, el campaner, «Les campanes de la santa església catedral de Segorbe», publicat en les actes del I Congrés de Campaners d'Europa, que va tindre lloc a Segorbe al desembre de 1991.
4t. Valencia campanar Nou o torre del Micalet de la catedral de Santa Maria.
El campanar Nou de la catedral de Valencia (torre del Micalet), edificat en el segle xv, és clarament un important element del patrimoni cultural monumental de la ciutat de Valencia; forma part del conjunt de l'església catedral basílica metropolitana de Santa Maria, i ambdós estan protegits com a bé d'interés cultural en la categoria de monument.
Un element que li conferix un valor afegit al monument és el seu conjunt de campanes. Este conjunt està format per tres campanes del segle xv, quatre del xvi, tres del xvii i dos del segle xviii, a més d'una peça única, com és la campana «Caterina», datada en 1305 i que constituïx el so més antic conservat en la ciutat. Es tracta d'un conjunt de campanes històric conservat íntegrament, ja que la majoria de les campanes de les altres torres van ser destruïdes totalment o parcialment durant la guerra civil. Les campanes s'ubiquen en dos nivells diferents segons la seua funció: les dos campanes municipals del rellotge, que funcionen automàticament des que en 1374 s'inaugurara el primer rellotge mecànic de la península Ibèrica, estan situades en l'espadanya que corona el campanar en la terrassa, mentres que les onze campanes litúrgiques compartixen l'espai de la sala de campanes. Les campanes de la catedral van ser parcialment motoritzades a mitat dels seixanta; es van deixar les majors sense mecanismes de volteig, i van desaparéixer els campaners tradicionals. La campana d'Hores, el Micalet, va quedar muda durant més de vint anys.
En 1988 un grup de campaners va formar el Gremi de Campaners Valencians amb l'objectiu de recuperar el so de les campanes a les principals festes de la ciutat, i en 1994 s'aprova la consueta nova (en què s'actualitzen alguns punts de les consuetes antigues als usos i costums actuals), que regula des d'este moment fins hui els tocs que s'han de realitzar en les festes tant ordinàries com extraordinàries que hi ha al llarg de l'any litúrgic. Esta associació va nàixer conjuntament amb els campaners de la catedral de Segorbe, amb la vocació de coordinar els nous grups de campaners que s'estaven formant en aquells anys a la Comunitat Valenciana.
El Gremi de Campaners Valencians (recentment refundat en la ciutat de Valencia com l'associació Campaners de la Catedral de Valencia) s'encarrega des de 1988 d'executar estos tocs de campanes, fent d'estos una activitat ja consolidada en el context de les festivitats religioses i civils de la ciutat de Valencia, i que inclús s'ha estés en els últims anys a altres poblacions de la Comunitat Valenciana.
Els Campaners de la Catedral de Valencia són els encarregats de mantindre, divulgar i tocar les campanes de la catedral, interpretant de manera manual tots els tocs del cicle anual.
Les onze campanes litúrgiques, de grans dimensions, i molt antigues, es poden voltejar per mitjà d'una a quatre sogues (segons la grandària i l'alçària) girant, per tant, en els dos sentits marcats per enrotllar i desenrotllar la llarga corda. Per al repic s'utilitzen també les onze campanes, unint totes les cordes en el centre de la sala de manera que un sol campaner pot tocar una o totes les campanes segons marque la partitura corresponent. De manera especial, els «tocs de cor» combinen el volteig d'una de les campanes majors amb el repicament de la menor i els «trancs» de les altres campanes grans.
Estes tretze campanes han regulat la vida religiosa i civil de la societat tradicional de la ciutat de Valencia durant segles gràcies al codi local que constituïxen els tocs de campanes, regulats per mitjà de documents, consuetes, fixats per escrit des dels primers anys d'existència de la catedral. La primera consueta o relació de tocs publicada fins al moment, una de les més completes, està escrita cap a 1550, si bé hi ha referències d'altres anteriors, i ja fixa les bases dels tocs i de les relacions posteriors, encara que les campanes encara oscil·len, ja que el volteig s'introduirà en els últims decennis d'eixe segle. Esta primera consueta, d'autor anònim, va ser fixada pel canonge Herrera en 1705, i ha romàs pràcticament estable fins als nostres dies, amb adaptacions del campaner Rafael Aguado cap a 1915, i l'actual Consueta Nova de 1994, acordada pel capítol, que organitza els tocs de les consuetes anteriors, adaptant-les als rituals i calendari presents.
g) Elements que formen part del bé.
Constituïxen cada un dels béns immaterials que es protegixen les campanes, les seues instal·lacions i les consuetes o partitures tradicionals, així com els tocs interpretats de manera manual segons eixes normes. Els tocs automàtics que segons les mateixes normes puguen interpretar-se per a l'ús quotidià d'eixes torres formen part del bé, encara que han de programar-se segons les normes de la consueta corresponent.
2. Definició de l'àmbit espacial i temporal
Àmbit espacial.
Paisatge sonor de les ciutats d'Albaida, Castelló de la Plana, Segorbe i Valencia, entorn dels campanars assenyalats, és a dir, aquell territori fins on arriba el so de les campanes i els seus tocs, polsats de manera manual (tocs tradicionals).
Àmbit temporal.
Cicle anual ordinari; excepcions previstes en les consuetes, com els tocs festius extraordinaris o els tocs de difunts.