Ficha docv

• Desa
• PDF signat electrònicament

• < Torna

Procediment: guarda i custòdia 000212/2016.

Sentència número 152/19

Vila-real, 31 d'octubre de 2019

Julián Ángel González Sánchez, magistrat jutge del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 5 de Vila-real, he vist les actuacions de guarda i custòdia de fills no matrimonials, tramitades en aquest jutjat amb el número 212/2016 i promogudes a instàncies de Valia Valenciano Vázquez, representada per la procuradora dels tribunals Rosa Andreu Nácher i assistida pel lletrat Alejandro Cardiel Uceda, contra Yilber Silvera Álvarez, en situació processal de rebel·lia. En les actuacions ha sigut part el Ministeri Fiscal.



Antecedents de fet

Primer. Procedent del torn de repartiment, va tindre entrada en aquest jutjat la demanda de guarda i custòdia de fills no matrimonials, subscrita per la procuradora dels tribunals Rosa Andreu Nácher, en nom i representació de Valia Valenciano Vázquez, contra Yilber Silvera Álvarez, en la qual, després d'al·legar els fets i fonaments de dret que estimava que eren aplicables al cas, acabava suplicant al jutjat que dicte sentència conforme a les seues peticions.

Segon. Admesa a tràmit la demanda, es va acordar la substanciació pels tràmits de judici verbal, amb les especialitats previstes en l'article 753 de la Llei d'enjudiciament civil, i va citar-se la part demandada i el Ministeri Fiscal, als quals se'ls havia traslladat la demanda, perquè, dins del termini de 20 dies, comparegueren en les actuacions i contestaren a aquesta.

Tercer. Personat el Ministeri Fiscal i evacuat el tràmit de contestació a la demanda, la part demandada no hi va comparéixer dins del termini per a contestar a la demanda, per la qual cosa va ser declarada en situació de rebel·lia processal.

Quart. Convocades les parts a l'acte de la vista, que es va celebrar el 29 d'octubre de 2019, només hi va comparéixer l'actora, que va ratificar-se en la seua demanda i va sol·licitar la recepció del plet a prova. Obert el període probatori, l'actora hi va proposar prova documental i interrogatori de part. Practicades les proves admeses, amb el resultat que consta en les actuacions, tot això va quedar recollit en el suport videogràfic corresponent i les actuacions van quedar concluses per a sentència.



Fonaments de dret

Primer. Qüestions debatudes.

Per mitjà de la prova practicada, ha quedat acreditat que les parts ara litigants van mantindre, durant un període de temps no clarament precisat, una relació d'afectivitat, fruit de la qual va nàixer un fill, Elber, el 17 d'agost de 2000, actualment major d'edat, circumstància per la qual només és objecte d'aquest litigi la pensió alimentària que ha de satisfer el pare a la mare, atés que el fill resideix amb la seua mare.



Segon. Pensió alimentària.

L'article 93.2 del Codi Civil disposa que «si conviuen, en el domicili familiar, fills majors d'edat o emancipats que manquen d'ingressos propis, el jutge, en la mateixa resolució, fixarà els aliments que corresponguen d'acord amb l'article 142 i següents d'aquest codi».

Per tant, calen els requisits següents perquè els progenitors puguen reclamar aliments a favor dels seus fills majors d'edat o emancipats en el procés matrimonial:

1r. Que els fills convisquen en el domicili familiar.

2n. Que els fills manquen d'ingressos propis, requisit que ha d'entendre's no només en el sentit de manca absoluta d'ingressos, sinó també quan sí que n'hi haja però aquests siguen insuficients per a la subsistència.

Al marge d'aquests requisits, s'exigeix per a l'aplicació del precepte esmentat que els fills no hagen acabat la seua formació per una causa que no els siga imputable, exigència que resulta de la remissió que s'efectua en els articles 142 i següents del Codi Civil.

Per tant, si bé és cert que el deure d'alimentar els fills no cessa amb la majoria d'edat d'aquests, sinó que dura fins que assolisquen la possibilitat de satisfer, per si mateixos, les seues necessitats, entesa no com una mera capacitat subjectiva d'exercir una professió o un ofici, sinó com una possibilitat real i concreta en relació amb les circumstàncies concurrents (STS, sala 1a, de 05.11.1984), també ho és que els fills han de prestar la deguda diligència, siga en els seus estudis o en la cerca d'un treball, si aquests ja els han conclòs o han decidit abandonar-los –ja que a la falta de diligència laboral és assimilable la desídia en la dedicació als estudis necessaris per a accedir a un treball–.

En definitiva, és necessari que els fills empren la deguda diligència en la seua formació o, si és el cas, en la cerca d'una ocupació que els permeta, per si mateixos, satisfer les seues pròpies necessitats. La solució contrària, en paraules de l'STS, sala 1a, d'1 de març de 2001, «seria afavorir una situació passiva de lluita per la vida, que podria arribar a suposar un «parasitisme social»». En aquesta línia, l'STS, sala 1a, de 5 de novembre de 2008 –la doctrina de la qual es reitera per l'STS, sala 1a, de 10 d'octubre de 2014– estableix que «els aliments als fills no s'extingeixen per la majoria d'edat, sinó que l'obligació s'estén fins que els fills assolisquen la suficiència econòmica, sempre que la necessitat no haja sigut creada per la conducta mateixa del fill».

Exposada la doctrina aplicable i a fi de fixar l'import de la pensió alimentària que ha de satisfer el pare a la mare, atés que el fill de tots dos resideix amb la seua mare, cal tindre en compte els articles 145 i 146 del Codi Civil. Aquest últim precepte estableix que «la quantia dels aliments serà proporcionada al cabal o als mitjans de qui els dona i a les necessitats de qui els rep» i l'article 145 del mateix text legal estableix, en el paràgraf primer, que «quan recaiga sobre dues o més persones l'obligació de donar aliments –en aquest procediment, tots dos progenitors estan obligats a fer-ho–, es repartirà entre aquestes el pagament de la pensió en una quantitat proporcional al seu cabal»; a l'hora de fer-ne el repartiment, cal tindre en consideració que el progenitor amb qui conviuen els fills fa una sèrie de prestacions in natura que, si bé no són susceptibles d'una quantificació pecuniària exacta, sí que han de ser oportunament valorades per a fer recaure en major mesura sobre l'altre progenitor les obligacions de caràcter econòmic i equilibrar, d'aquesta manera, les prestacions dels litigants envers els menors, criteri recollit per diferents sentències de la denominada jurisprudència menor (entre d'altres: sentències de les audiències provincials de Balears, secció 4a, de 10 d'octubre de 2006; Madrid, de 10 de febrer de 1989; Múrcia, secció 1a, de 14 de febrer de 2006; i València, de 21.01.1991).



En el supòsit objecte d'estudi, a la vista del material probatori que consta en les actuacions, tenint en compte l'edat del fill i les seues necessitats (que no consta que siguen diferents de les d'altres joves de la seua mateixa edat) i el tenor de l'article 770.3 de la Llei d'enjudiciament civil –en virtut del qual «a la vista hauran de concórrer les parts per si mateixes, amb l'advertència que la seua incompareixença sense causa justificada podrà determinar que es consideren admesos els fets al·legats per la part que sí que hi comparega per a fonamentar les seues peticions sobre mesures definitives de caràcter patrimonial»–, sembla aconsellable que el pare abone, en concepte d'aliments per al seu fill, la quantitat sol·licitada per la mare, 250 euros mensuals.

En aquesta quantitat es consideraran inclosos els llibres i el material escolar, tal com manté el Tribunal Suprem, que qualifica aquestes despeses com a ordinàries.

L'STS, sala 1a, de 15 d'octubre de 2014 assenyala que «les despeses causades a l'inici del curs escolar de cada any són despeses ordinàries quan són despeses necessàries per a l'educació dels fills, incloses, per tant, en el concepte legal d'aliments. Sense aquestes despeses, els fills no començarien cada any la seua educació i instrucció als col·legis. I, perquè es produeixen cada any, són, com les altres despeses pròpies dels aliments, periòdiques (les despeses periòdiques no són només les mensuals) i, per tant, previsibles en el sí i aproximadament en el quant». La conseqüència –afig– «és òbvia: són despeses que han de tindre's en compte quan es fixa la pensió alimentària, això és, la quantitat que cada mes el cònjuge no custodi ha d'entregar al cònjuge custodi com a contribució al pagament dels aliments dels fills comuns».

En el mateix sentit es manifesta l'STS, sala 1a, de 21 de setembre de 2016, quan declara que «les despeses escolars han d'entendre's com a ordinàries i integrades en el concepte d'aliments, per la qual cosa, a l'hora de computar-les, els operadors jurídics hauran de tindre en compte el prorrateig de les despeses d'inici del curs escolar».

En definitiva, aquestes despeses no són extraordinàries, ja que, atés que formen part de l'educació i la instrucció dels fills, són despeses previsibles, normalment una vegada a l'any, a l'inici del curs escolar.

Tercer. Meritació de la pensió alimentària.

Quant al moment de meritació de la pensió alimentària, resulta aplicable l'article 148.1 del Codi Civil, en virtut del qual, «l'obligació de donar aliments serà exigible des que els necessite per a subsistir la persona que tinga dret a percebre'ls, però no s'abonaran fins a la data d'interposició de la demanda», precepte plenament aplicable a les reclamacions alimentàries presentades en procediments de separació, nul·litat i divorci i, per tant, a les despeses extraordinàries, atés que també es tracten d'aliments que han de satisfer els progenitors. En conseqüència, la pensió alimentària que s'assenyale fa efecte ex tunc, és a dir, amb caràcter retroactiu a la data de presentació de la demanda.



L'STS, sala 1a, de 3 d'octubre de 2008 –la doctrina de la qual recull, entre altres, les SSTS, sala 1a, de 26 d'octubre de 2011 i 18 de novembre de 2014– estableix que «encara que els aliments deguts als fills no poden veure's afectats per les limitacions pròpies del règim legal d'aliments entre parents (en aquest sentit, la sentència del Tribunal Constitucional de 14 de març de 2005 assenyala que: «mentre que l'obligació d'aliments entre parents descansa en la situació de necessitat peremptòria d'aquests o per a subsistir i s'abona només des de la data en què s'interpose la demanda, els aliments dels fills, en la mesura que tenen el seu origen en la filiació (article 39.3 de la Constitució Espanyola), ni requereixen cap demanda perquè s'origine el dret a percebre'ls, ni la Llei preveu excepcions al deure constitucional de satisfer-los»); no obstant això, comparteixen en gran manera els caràcters de la regulació legal dels aliments entre parents regulats en els articles 142 i següents del Codi Civil. Aquest criteri és seguit per aquesta sala en sentència de 5 d'octubre de 1993: «no és sostenible absolutament que la totalitat del que disposa el títol VI del llibre I del Codi Civil, sobre aliments entre parents, no és aplicable als que es deuen als fills menors com un deure comprés en la pàtria potestat». Per tant, a l'obligació d'abonar aliments als fills és aplicable l'article 148 del Codi Civil, que estableix: «l'obligació de donar aliments serà exigible des que els necessite per a subsistir la persona que tinga dret a percebre'ls, però no s'abonaran fins a la data d'interposició de la demanda»».

Per la seua banda, l'STS, sala 1a, de 14 de juny de 2011 –la doctrina de la qual es reitera en les SSTS, sala 1a, de 26 d'octubre i 27 de novembre de 2011 i 4 de desembre de 2013–, després d'assenyalar que «la regla general en els temes de dissolució del matrimoni per divorci és que la sentència produeix efectes des de la fermesa, perquè es tracta de constituir una situació nova i, per això, l'art. 89 CC estableix que la sentència en què es declare el divorci «produirà efectes una vegada que siga ferma», la qual cosa es confirma en l'art. 95 CC, en relació amb el moment en què té lloc la liquidació del règim econòmic matrimonial» i que «no obstant això, en matèria d'aliments, l'art. 148 CC conté una norma diferent, que si bé evita els efectes retroactius de l'obligació de prestar aliments al moment en què es produeix la necessitat, estableix que els aliments «no s'abonaran fins a la data d'interposició de la demanda»», regla que es refereix únicament a la petició dels aliments; i afig que «la qüestió que es planteja en aquest recurs és si existeix una diferència total i absoluta entre els aliments deguts en casos de procediments per causa de la crisi familiar i els deguts d'acord amb els articles 142 i següents CC». Després d'això, conclou declarant la doctrina següent: «ha d'aplicar-se a la reclamació d'aliments per fills menors d'edat en situacions de crisis del matrimoni o de la parella no casada la regla continguda en l'art. 148 .1 CC, de manera que, en cas de reclamació judicial, aquests aliments ha de prestar-los el progenitor deutor des del moment de la interposició de la demanda».

I l'STS, sala 1a, de 30 d'octubre de 2012, declara que «resulta intranscendent si la interlocutòria de mesures s'ha pronunciat respecte als fills, perquè els efectes dels aliments que es concedeixen definitivament en la sentència de divorci es retrotrauen al moment de la interposició de la demanda».

Aquesta retroacció d'efectes de l'art. 148.1 del Codi Civil hi és aplicable independentment que aquesta fora sol·licitada per les parts.

En aquest sentit, l'STS, sala 1a, de 26 d'octubre de 2011, estableix que «el recurrent denuncia la vulneració del principi de justícia pregada i de congruència, atés que es disposa, en apel·lació, la retroacció d'efectes de l'import de la pensió alimentària al moment en què es va dictar la sentència de 1a Instància, quan cap de les parts ho pretenia. D'aquesta manera, es denuncia la infracció dels articles 216 i 218.2 LEC. El submotiu es desestima. D'acord amb l'art. 148 CC, les sentències que reconeguen l'obligació de prestar aliments produeixen els seus efectes des de la demanda. El paràgraf primer d'aquesta disposició, després d'assenyalar que es deuen des del moment en què es produeix la necessitat de l'alimentista, afig que «no s'abonaran fins a la data d'interposició de la demanda», tal com han recollit les SSTS 402/2011, de 14 de juny; 917/2008, de 3 d'octubre; i 328/1995, de 5 d'octubre. En la demanda rectora d'aquest litigi, no es va determinar la data a partir de la qual havien de prestar-se els aliments i, per això, es van establir des de la sentència de 1a instància, d'acord amb la regla general».

En uns termes semblants es pronuncia l'STS, sala 1a, de 28 de març de 2014, quan disposa que «tampoc es vulnera el principi de congruència, atés que es disposa, en apel·lació, la retroacció d'efectes de l'import de la pensió alimentària al moment en què es va dictar la sentència de 1a instància, sense que fora sol·licitat per l'apel·lant en el seu recurs d'apel·lació. D'acord amb l'article 148 CC, les sentències que reconeguen l'obligació de prestar aliments produeixen els seus efectes des de la demanda. El paràgraf primer d'aquesta disposició, després d'assenyalar que es deuen des del moment en què es produeix la necessitat de l'alimentista, afig que «no s'abonaran fins a la data d'interposició de la demanda», tal com han recollit les SSTS de 5 d'octubre de 1995, 3 d'octubre de 2008 i 14 de juny de 2011. Ni en la demanda ni en la contestació es va determinar la data a partir de la qual havien de prestar-se els aliments i, per això, es van establir des de la sentència de 1a instància, la qual cosa en cap cas resulta incongruent».

Quart. Despeses extraordinàries.

Amb independència del que disposa el fonament precedent, pel que fa a les despeses extraordinàries que tinguen el seu origen en el xiquet i que, òbviament, en la seua condició d'extraordinàries, queden fora de la pensió alimentària determinada amb anterioritat, pel caràcter d'indispensables que dels aliments predica l'article 142 del Codi Civil, aquestes hauran d'abonar-se a mitges entre tots dos progenitors, per a la qual cosa es requereix el coneixement de la despesa necessària i l'acceptació d'aquesta per part de l'altre; en defecte d'això, el jutjat resoldrà sobre el caràcter extraordinari d'aquesta despesa.

S'entenen per despeses extraordinàries, tal com assenyala la Sentència d'Audiència Provincial de Madrid, secció 22a, de 3 de gener de 2007, «aquelles que no tenen periodicitat prefixada, com a dimanants de successos de difícil o impossible previsió apriorística, de tal manera que aquestes poden sorgir o no i han d'estar vinculades, a més, a necessitats que han de cobrir-se econòmicament de manera ineludible, amb vista a la cura, el desenvolupament i la formació, en tots els ordres de l'alimentista, i això en contraposició al concepte del superflu o secundari, del qual, òbviament, pot prescindir-se, sense menyscapte per a l'alimentista», concepte reiterat en nombroses resolucions de la mateixa secció (entre moltes altres, actuacions de 6 d'octubre de 1998, 11 d'octubre de 2002, 10 de febrer i 9 de maig de 2006, 25 d'abril de 2008, 15 de febrer de 2011, 4 de maig i 19 de novembre de 2012 i 10 de febrer de 2015 i sentències de 10 de juliol i 28 de setembre de 2001, 16 i 19 de maig i 19 de juny de 2006, 23 de febrer i 19 de març de 2007, 22 de febrer de 2011, 1 de març de 2013 i 26.09.2014) i, igualment, recollit per la secció 10a de l'Audiència Provincial de València (actuacions de 14 d'abril de 2011, 29 i 31 de maig i 9 de juliol de 2012, i sentències de 20 de juliol de 2011 i 03 i 05.07.2012) i per la Interlocutòria de l'Audiència Provincial de Madrid, secció 24a, de 7 de maig de 2012.



No pertoca, per tant, especificar en aquesta sentència les despeses que tenen el caràcter d'extraordinàries i aquelles que manquen d'aquesta conceptuació, atés que la mateixa naturalesa i varietat de les necessitats que poden ser cobertes per les despeses extraordinàries impedeix no només una enumeració exhaustiva d'aquestes, sinó també la seua quantificació, i exigeix, en nombroses ocasions, que, a cada moment i per a cada cas concret, ateses les circumstàncies concurrents i mancant un acord dels progenitors, es determine si la despesa és o no extraordinària.



En aquest sentit, la Sentència de l'Audiència Provincial de València, Secció 10a, de 13 d'octubre de 2008 estableix que «el problema que, a més, es planteja amb aquestes despeses extraordinàries, és que moltes vegades una de les parts vol que s'especifiquen ja en la sentència quines tenen el concepte de despeses extraordinàries i quines no; és a dir, pretenen un detall exhaustiu en la sentència mateixa, qüestió aquesta que, de manera reiterada, és rebutjada pels tribunals, atés que les despeses extraordinàries són un concepte jurídic indeterminat, que no permet determinar-les totalment a priori, i, en general, només poden concretar-se quan succeeix l'esdeveniment, per la qual cosa no pertoca fer una llista d'aquestes en la sentència i sí establir només la proporció en què els progenitors han de contribuir en aquestes».

Per la seua part, la Sentència de l'Audiència Provincial de Múrcia, secció 5a, de 10 de juny de 2014 assenyala que «aquest tribunal entén que no ha d'establir-se cap enumeració de despeses extraordinàries, perquè això pot donar lloc a dificultats en l'execució de la sentència i conflictes entre les parts, de tal manera que haurà d'establir-se, cas per cas, si una determinada despesa té o no la consideració d'extraordinària».



En el mateix sentit es manifesten, entre altres, les sentències de les audiències provincials de Barcelona, secció 12a, de 14 de juliol de 2006; Badajoz, secció 2a, de 6 de juliol de 2010; Balears, secció 4a, de 20 d'abril de 2015; Càceres, secció 1a, de 12 de maig de 2011; Castelló, secció 2a, de 2 de novembre de 2006; Lleó, secció 1a, de 21 de març de 2011; Madrid, secció 24a, de 29 de setembre de 2005 i secció 22a, de 10 de juliol de 2012 i 11 de març de 2014; Segòvia, secció 1a, de 14 de desembre de 2012 i València, secció 10a, de 10 de novembre de 2005 i 20 de juliol de 2011.

Cinqué. Costes.

No s'hi aprecien mèrits suficients per a fer un pronunciament exprés de les costes causades en aquest procediment i en aquesta instància pel que fa al tenor de la resolució i els interessos públics que subjauen d'aquesta, atesa la naturalesa de les pretensions presentades en matèria matrimonial i paternofilial, per la qual cosa cada part abonarà les costes causades a instàncies seues; i les comunes, a mitges.

Vistos els preceptes legals esmentats i tots altres que hi són aplicables de forma general i pertinent i atés tot el que s'ha exposat, en nom del rei

Dispositiva

Estime la demanda interposada per la procuradora dels tribunals Rosa Andreu Nácher, en nom i representació de Valia Valenciano Vázquez, contra Yilber Silvera Álvarez, en situació processal de rebel·lia, i ordene les mesures següents respecte del fill de tots dos, Elber Silvera Valenciano:

1a) Obligació de Yilber Silvera Álvarez d'abonar, en concepte d'aliments al seu fill, la quantitat de dos-cents cinquanta euros (250 euros) mensuals, pagables a compte, des de la presentació de la demanda, dins dels cinc primers dies de cada mes, en el compte corrent o la llibreta d'estalvi que, a aquest efecte, designe la mare. Aquesta quantitat s'actualitzarà anualment, amb efectes a partir de l'1 de gener de cada any, segons les variacions que experimenten els índexs de preus de consum que publique l'Institut Nacional d'Estadística o l'organisme que el substituïsca.

2a) Les despeses extraordinàries que tinguen l'origen en el fill hauran de satisfer-les tots dos progenitors a mitges i es requerirà el coneixement de la despesa necessària i l'acceptació d'aquesta per part de l'altre; en defecte d'això, el jutjat resoldrà sobre el caràcter extraordinari d'aquesta.

Tot això, sense fer cap pronunciament sobre les costes.

Entregueu i uniu el certificat d'aquesta resolució a les actuacions i incloeu-ne l'original en el llibre de sentències.

Notifiqueu la sentència a les parts i feu-los saber que aquesta no és ferma i que, en contra, s'hi pot interposar un recurs d'apel·lació davant d'aquest jutjat dins del termini de 20 dies comptador a partir de l'endemà de la notificació, del qual coneixerà, si és el cas, l'Audiència Provincial de Castelló.

Aquesta és la meua sentència que, definitivament jutjant en aquesta primera instància, pronuncie, mane i signe.»



Publicació. La sentència anterior ha sigut donada, llegida i publicada pel jutge que l'ha dictada, mentre celebrava audiència pública, en el dia de hui; jo, lletrada de l'Administració de justícia, en done fe.





Vila-real, 5 de novembre de 2019.– La lletrada de l'Administració de justícia: Marta Golvano Lanas.