Notificació de la sentència dictada en el judici verbal número 1414/2015. [2021/2850]
(DOGV núm. 9056 de 08.04.2021) Ref. Base de dades 2021/2850
Lletrat de l'Administració de justícia: José Antonio Villalgordo Cárceles.
En el judici a què s'ha fet referència, s'ha dictat la resolució que té el text que, literalment, és com segueix:
«Procediment: judici verbal (250.2) 001414/2015.
De: Zardoya Otis, SA.
Procurador: Francisco L. Esquer Montoya.
Contra: comunitat de propietaris de l'edifici Gogo III.
Procurador/a:
Sentència 000326/2016
Jutge que la dicta: Rafael Martínez Oliver.
Lloc: Torrevieja (Alacant).
Data: 8 de novembre de 2016.
Antecedents de fet
Primer. La part demandant va interposar, en data d'entrada a aquest jutjat de 26 de juny de 2015, una demanda de judici verbal que va correspondre a aquest jutjat, en exercici d'acció de reclamació de quantitat de 3.857 euros, més les quantitats que es produïsquen durant la tramitació de la causa, els interesses i les costes.
Segon. Mitjançant resolució del lletrat de l'Administració de justícia, es va admetre la demanda, la qual va ser traslladada a l'altra part perquè hi contestara.
Tercer. Les parts van ser convocades a judici verbal, que va tindre lloc el dia 27 d'octubre de 2016 i en el qual només va comparéixer la part demandant, que va ratificar-se en els seus escrits; el plet es va rebre a prova, amb el resultat que consta en les actuacions, i les actuacions van quedar, a continuació, vistes per a sentència.
Quart. En la tramitació d'aquesta causa, s'han observat els requisits legals.
Fonaments de dret
Primer. La demandant sol·licita el pagament de la quantitat de 3.857 euros, corresponents a l'incompliment contractual per part de la demandada.
Les dues parts van subscriure, en data 27 de novembre de 2011, un contracte de manteniment del tipus OM sobre un ascensor amb el RAE 29.974. El contracte va mantindre's en vigor durant un total de 3 anys i 11 mesos, durant els quals no hi va haver incompliment per part de l'actora. El dia 22 d'abril de 2014, la demandada comunica a l'actora la seua voluntat de procedir a la resolució del contracte de manteniment de l'aparell pactat.
En la clàusula sisena del contracte apareix la dicció literal següent: en el supòsit de resolució injustificada d'aquest, la demandada estarà obligada a pagar l'import del 50 % de les quotes de manteniment pendents fins a la data de venciment contractual pactada.
Per tant, es presenta una demanda en reclamació dels danys i perjudicis, segons consta en l'informe pericial que s'aporta amb la demanda i que, en aquest cas, ascendeix a 1.814 i, subsidiàriament, a 963,70 euros.
Així, reclama, en primer lloc, amb caràcter principal, el pagament, per aplicació, de la clàusula penal pactada, ja que abastaria el total dels perjudicis; no obstant això, amb caràcter subsidiari, només els perjudicis causats per despeses de personal compreses en l'informe pericial adjunt.
Aquesta clàusula penal estableix en la contracte planeta, el problema de la duració del contracte i si, en aquest cas, infringeix la normativa de consumidors i ha de ser considerada com a abusiva.
Observem que, en aquest cas, va pactar-se una duració de cinc amb un preu de 138,23 euros mensuals amb l'increment de l'índex de preus de consum, que ascendeix, en l'actualitat, a 230,04.
Així, aquest contracte establia el següent: durant la vigència del primer any de contracte, s'aplicarà una bonificació del 20 % sobre el preu estipulat en el contracte. La data de venciment pactat és d'1 de gener de 2017, renovat automàticament per períodes iguals si una de les parts no ho denunciava dins del termini establit.
Sobre aquest tema, la Sentència número 48/2016 de la secció 9a de l'Audiència Provincial d'Alacant, en relació amb aquest tipus de contractes, estableix el següent:
Primer. Ja hem dit, en la nostra Sentència número 293/15, que aquesta secció 9a de l'Audiència Provincial d'Alacant ha considerat raonable l'establiment d'un termini de duració de 2 anys per a contractes com els que són objecte d'anàlisi en aquest procés (en aquest sentit, Sentència número 241/2014, de 12 de maig rotlle número 594/2013, que es remet a la sentència de 25 d'octubre de 2013), però aquest fet manca de transcendència en aquest procés per dos motius: a) el termini fixat en el contracte litigiós és de 5 anys i b) el fet que la clàusula sobre duració del contracte siga vàlida no té per què determinar automàticament la validesa de la resta de les estipulacions i, en particular, la de la clàusula penal, sense que puga oblidar-se que la discussió central se centra no tant en la duració del contracte sinó en els efectes derivats de la resolució unilateral prevista en la clàusula 6 del contracte.
La clàusula litigiosa la nul·litat de la qual va ser declarada per la sentència apel·lada apareix prerredactada en un model de contracte confeccionat per l'apel·lant que, literalment, és com segueix: Aquest contracte podrà ser resolt lliurement per qualsevol de les parts contractants, abans del termini pactat en aquest, sempre que la part que faça ús d'aquest dret abone a l'altra, com a indemnització en concepte de danys i perjudicis, el 50 % de l'import de la facturació pendent d'emetre's fins a la finalització del termini contractual, sobre la base de l'últim rebut produït abans de la resolució, llevat que qualsevol de les parts acredite uns danys i perjudicis d'una quantia diferent.
Aquesta secció ha fixat un criteri definitiu a partir de la Sentència número 241/2014, de 12 de maig (rotlle número 594/2013), i ha de tindre's en compte particularment, quan es resolga aquest recurs, la doctrina jurisprudencial establida pel Tribunal Suprem en les seues últimes sentències, especialment en la Sentència número 152/2014, d'11 de març, dictada en el recurs número 2948/2012, referida a un contracte d'adhesió en el qual es conté una clàusula penal quasi idèntica a la d'aquest litigi, perquè en aquesta es faculta les parts per a desistir unilateralment del contracte amb el pagament, com a danys i perjudicis, del 50 % de la facturació pendent d'emetre's fins a la finalització d'aquest contracte. La sala 1a, després de constatar la nul·litat d'aquesta clàusula, examina la incidència de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de 14 de juny de 2012, en les facultats moderadores atribuïdes per la llei vigent en aquest moment al jutge espanyol (art. 83 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris i altres lleis) i conclou amb la doctrina següent en l'apartat 2 de la dispositiva: La declaració d'abusives de les clàusules predisposades sota condicions generals, que expressament prevegen una pena convencional per al cas del desistiment unilateral de les parts, no permet la facultat judicial de moderació equitativa de la pena convencionalment predisposada; sense perjudici del possible contingut indemnitzatori que, segons els casos, puga derivar-se'n.
En el nostre cas, es donen aquestes circumstàncies que el contracte de manteniment litigiós se subscriu en data de 27 d'abril de 2011, document número 1 de la demanda. Com ja hem dit anteriorment, es pacta una duració de 5 anys; en la data de formalització del contracte, es trobava en vigor l'RD legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, corresponent al text refós de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris i altres normes complementàries.
Aquest contracte va estar en vigor fins que, en data de 22 d'abril de 2014, va resoldre's el contracte de manteniment, tal com s'acredita en el document número 2 de la demanda. Si s'hi aplicara la clàusula de duració, el contracte haguera tingut una vigència fins al 27 d'abril de 2017.
La doctrina establida per aquesta sentència afirma el següent:
4t A conseqüència del que s'ha assenyalat en els apartats anteriors, i en relació amb l'anàlisi de la clàusula penal, no ofereix cap dubte a aquesta sala el caràcter abusiu d'aquesta i, per tant, la seua inaplicabilitat com a fonament de la indemnització pretesa per part de l'apel·lant i que constitueix l'objecte d'aquest procés. D'una banda, cal tindre en compte que l'RD legislatiu 1/2007 ha d'entendre's directament aplicable a aquest supòsit, atesa la data de la signatura i que es tracta d'un contracte de tracte successiu. Es tracta d'una normativa de protecció al consumidor en la qual, com assenyala l'article 59.2 TRLGDCU, ha de respectar-se sempre el nivell mínim de protecció assenyalat en l'esmentat RD legislatiu 1/2007, la qual cosa implica la necessitat d'adaptar el contracte de tracte successiu a les noves exigències de protecció del consumidor derivades d'aquesta norma. D'acord amb el que s'ha exposat, hi resulta aplicable la previsió de l'article 62.3 de l'RD legislatiu 1/2007, referida específicament als contractes de prestació de serveis, en el qual es prohibeixen expressament clàusules que fixen terminis de duració excessius o limitacions que obstaculitzen el dret del consumidor a posar fi al contracte; es reconeix aquest dret (que res té a veure amb el dret de desistiment previst en l'article 68 i següents del mateix RD legislatiu) de manera expressa en el paràgraf segon de l'article 62.3, norma que imposa la impossibilitat de fixar, per a limitar aquest dret, cap mena de sanció o càrrega onerosa o desproporcionada com la pèrdua de les quantitats abonades a la bestreta, l'abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l'execució unilateral de clàusules penals que s'hagueren fixat contractualment o la fixació d'indemnitzacions que no es corresponguen amb els danys efectivament causats. Aquesta redacció es tracta de la refosa de la modificació que va introduir en la Llei 26/1984, de 19 de juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris, per la Llei 44/2006, de 29 de desembre, de millora de la protecció dels consumidors i usuaris, l'article primer de la qual modifica, entre altres, l'article dotzé d'aquella llei i en fa una redacció idèntica a la del segon paràgraf de l'article 62.3 de l'RD legislatiu 1/2007. En conseqüència, qualsevol clàusula d'un contracte de prestació de serveis, com és el de manteniment d'ascensors, que infringisca el que es preveu en l'article 62.3 esmentat, està legalment prohibida i no pot ser aplicada pels tribunals de justícia per a fonamentar una indemnització com la que sol·licita l'actora. La comunitat apel·lada va exercitar el seu dret de resolució unilateral del contracte de manteniment vigent en l'RD legislatiu esmentat i, en conseqüència, va exercitar un dret de resolució contractual reconegut en la llei i pel qual no ha d'abonar cap mena de sanció o clàusula indemnitzatòria com la prevista en els contractes de manteniment dels ascensors objecte d'aquest procediment. Per tant, l'actora manca, sobre la base d'aquesta clàusula contractual, de cap dret a sol·licitar una indemnització general com la pretesa, de tal manera que només tindria dret a una indemnització pels perjudicis patits a conseqüència de la resolució unilateral del contracte de prestació de serveis de manteniment d'ascensors.
En definitiva, segons aquesta doctrina, queda determinat que la clàusula penal del contracte és nul·la per ser abusiva.
Per contra, s'ha d'estimar la petició subsidiària en els termes de l'informe pericial acompanyat a la demanda com a document número 7, ja que, en aquest, es fa un estudi de la despesa compromesa de personal de l'empresa i afirma que aquesta, només a la província d'Alacant, té 8.963 aparells, i s'assigna un cost mensual per aparell de 51,39 euros, quantitat que resulta de dividir el cost mensual laboral compromés pel divisor corresponent.
Entenem justificats el càlcul del pèrit aportat per l'actora i s'ha d'estimar la demanda en la quantitat de 1.804 euros corresponents als danys i perjudicis reals.
Segon. Cal assenyalar que els demandats no hi van comparéixer, malgrat haver sigut legalment citats, per la qual cosa, en l'acte del judici, es determina l'aplicació respecte d'aquests de l'article 442 de la Llei d'enjudiciament civil.
Respecte a la declaració de rebel·lia, la sentència de 2 de juny de 2016, de la secció quarta de Múrcia, diu que la declaració de rebel·lia no exclou l'activitat probatòria de la part compareguda en justificació del dret que reclama; però ha de tindre's present que l'activitat del rebel comporta aqueixos si que aquesta activitat probatòria puga ser menys exigent i rigorista. En aquest sentit es pronuncia l'Audiència Provincial d'Alacant en sentència de 9 d'abril de 2008, en la qual admet una reducció lògica de l'activitat probatòria que ha de desplegar l'actor. Exigir el contrari suposaria atorgar a l'incomparegut una defensa còmoda, a més d'una situació de privilegi per al litigant rebel.
Tercer. De la documental aportada, queda provat el deute que els demandats tenen amb la part demandant. Documents que, de conformitat amb l'article 324 de la Llei d'enjudiciament civil i 326, fan plena prova en el judici, ja que no han sigut impugnats per la part contrària, atés que aquesta no ha comparegut en el judici malgrat haver sigut citada legalment a aquest.
Hi ha un incompliment dels articles 1.088 i 1.254 i següents del Codi Civil per part de la demandada i, per tot això, condemne els demandats a pagar a l'actora la quantitat que conté la pètita de la demanda i que ascendeix a 1.804 euros.
Quart. Els interessos són els de l'article 1.108 del Codi Civil.
Cinqué. En matèria de costes, pertoca la imposició d'aquestes a la part demandada, atés que les seues posicions han sigut rebutjades, de conformitat amb l'article 394.1 de la Lec.
Vistos els preceptes legals esmentats i tots els altres que hi són aplicables de manera general i pertinent.
Dispositiva
Estime íntegrament la demanda presentada a instàncies de Zarzoya Otis, SA, representada pel procurador dels tribunals el senyor Esquer Montoya; condemne la comunitat de propietaris de l'edifici Gogo III a pagar a l'actora la quantitat de 1.804 euros, més els que es produïsquen durant la tramitació d'aquest procediment, més els interessos legals i les costes, de conformitat amb l'article 394.1 de la Lec.
Aquesta resolució no és ferma i, en contra, s'hi pot interposar un recurs d'apel·lació. (art. 455 de la Lec)
Així ho ordena, mana i signa Rafael Martínez Oliver, magistrat jutge titular del Jutjat de Primera Instància número 1 de Torrevieja. En done fe.»
Atés que es desconeix el domicili o la residència actuals de la part demandada, mitjançant la resolució de hui, el jutge, de conformitat amb el que es disposa en els articles 156.4 i 164 de la Llei 1/2000, d'enjudiciament civil, ordena la publicació d'aquest edicte en el tauler d'anuncis del jutjat o en el butlletí oficial, per a portar a efecte la diligència de notificació.
Torrevieja, 8 de novembre de 2016. El lletrat de l'Administració de justícia: José Antonio Villalgordo Cárceles.
Diligència. L'estenc jo, lletrat de l'Administració de justícia, per a fer constar que aquest edicte s'ha fixat en el dia de hui en el tauler d'anuncis. En done fe.
Torrevieja, 8 de novembre de 2016.